Josep Gifreu (2001) El meu país. Narratives i combats per la identitat. Finalista del xviii premi d’assaig Josep Vallverdú, 2000. Lleida: Pagès editors. 166 pàg. ISBN: 84-7935-780-0. Pròleg de Joaquim Maria Puyal.

Els Països Catalans com a dubte

Josep Gifreu és catedràtic de teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, autor de nombrosos estudis especialitzats, i col·laborador habitual de la premsa catalana. Al seu darrer assaig s’enfronta amb un problema fonamental per a la nostra societat: el de la seva pervivència com a entitat distinta en un futur. El meu país neix precisament de la perplexitat de l’autor davant de la feblesa dels Països Catalans com a marc cultural compartit:

«Hi ha al mapamundi un espai de complicitats i solidaritats bàsiques que ens faci sentir en el nostre país?» (Gifreu 2001: 11)

Confrontat amb l’existència de la comunitat cultural dels nostres països, massa sovint ocultada -quan no negada obertament- Gifreu es planteja cruament el dubte sobre les possibilitat de present i de futur de la comunitat nacional catalana. I lluny d’efervescències apassionades, l’autor aborda la qüestió amb la fredor analítica imprescindible per poder arribar a un diagnòstic adequat -única garantia d’arribar a encertar algun tractament. Per aconseguir-ho, El meu país revisa quina és la natura de les identitats individuals i col·lectives en ple procés de globalització econòmica i cultural. Contràriament als discursos que n’anuncien la desaparició imminent, Gifreu atribueix l'estat nacional un paper crucial en la construcció i destrucció de les identitats, i passa revista a bona part de les operacions estatals de destrucció de l’espai comunicatiu i nacional dels Països Catalans. Es a partir d’aquesta base, documentada i crítica, que l’autor es veu amb cor d’avançar diverses hipòtesis alternatives pel que fa al futur del nostre espai cultural.

En què es basen les identitats? El paper de les narratives

«Els combats per la identitat són avui els combats per la llibertat. En l’actual civilització del soroll permanent, com l’ha definit Georges Steiner, tothom reclama l’oportunitat de fer sentir la seva veu. (...) Tothom reclama identitat, i el soroll civilitzador la nega.» (Gifreu 2001: 11)

La recerca de la identitat, individual i col·lectiva és una qüestió relativament recent, nascuda en bona mesura a partir del Renaixement com a conseqüència de la percepció creixent de la diversitat humana. La identitat, aquest "problema modern" en paraules de Zigmunt Bauman (1996), equival al projecte de ser algú en el si d’una comunitat, a través dels diferents processos de socialització i de transmissió cultural. La història personal, la història de vida, esdevé una unitat elemental de la identitat. Però aquesta història només s’experimenta en contacte del jo amb els altres, amb uns altres ben determinats. Així doncs, tota biografia remet a una vida en comú amb altres. I tota identitat -tant individual com col·lectiva- s’explicarà en forma de relats, de narratives. D’aquí que, per a l’autor:

«Les estructures narratives són essencials per a la construcció, deconstrucció i reconstrucció de les identitats. Personals i col·lectives.» (Gifreu 2001: 14)

Presos d’un en un, els fets socials i naturals poden ser tots igualment (ir)rellevants. Les narratives són formes de coneixement i comprensió del món, perquè encadenen els esdeveniments i els classifiquen de manera significativa, ens els fan comprensibles perquè els omplen de significat. No és pas per casualitat que totes les grans civilitzacions disposen dels seus relats fundadors, de les seves grans narratives, com la Il·líada i l’Odissea, l’Antic Testament, el Nou Testament o l’Alcorà. Igualment, cada nació es construirà la seva pròpia gran narrativa:

«La gran narrativa de la nació es pot entendre en el sentit de la comunitat imaginada, proposat per Benedict Anderson. Les nacions són comunitats imaginades a partir d’un sentiment profund de solidaritat horitzontal bàsica. Són construccions simbòliques i discursives compartides pels membres d’un grup humà relativament gran. S’autorepresenten dintre uns límits, més o menys flexibles, però definits (principi de la identitat i de la diferència), i s’autoconsideren iguals i independents respecte a les altres nacions (principi de la sobirania).» Gifreu (2001: 90)

Les grans narratives de cada nació expliquen als seus membres qui són, d’on vénen, per què s’estructuren com s’estructure, quina és la seva rellevància al món, com es relacionen amb els seus veïns... Atorguen ordre i sentit al que altrament seria una successió caòrica d’esdeveniments solts.

L'estat nacional enfront de la globalització

Es pràcticament un lloc comú que els estats nacionals constitueixen des de la seva creació uns veritables mecanismes de creació d’identitats col·lectives mitjançant la generació de petites i grans narratives. Els sistemes escolars obligatoris, els serveis militars obligatoris, les administracions, les institucions acadèmiques... tots contribueixen a crear, renovar i difondre unes històries i unes visions del món que cohesionen ideològicament la ciutadania entorn d’uns principis compartits, ja sigui que tots els súbdits de l’Imperi Francès es remuntaven a «nos ancêtres, les Gaulois» o que la conquesta d’Amèrica fou una «ingente obra civilizadora».

Però els estats nacionals nacionals trontollen davant de les forces econòmiques de la globalització. Que potser estem presenciant la desaparició dels estats nacionals com a generadors de les grans narratives nacionals? Gifreu identifica diversos fronts de generació de narratives alternatives a les estatals. Aquests fronts, desenvolupats especialment durant les darreres dècades a recer dels canvis polítics i econòmics derivats de la globalització, poden sintetitzar-se en tres: un front global, un front intraestatal, i un front mediàtic. El front global genera narratives de l’anarquia global legitimada "per una macronarrativa central, la doctrina neoliberal, i per una moral única, la del lucre." (Gifreu 2001: 94); també des del front global es difonen les narratives -oposades a les anteriors- de moralització i solidaritat planetàries: ecologisme, drets humans, feminisme, autodeterminació, antiracisme, etc. En segon lloc, el front intraestatal, amb diversos focus de narratives que s’oposen a la macronarrativa nacional, principalment les narratives d’emancipació nacional i les narratives de la immigració. Finalment, el front mediàtic, amb capacitat per generar narratives autònomes, però també de banalitzar qualsevol qüestió a causa de l’afluència massiva i permanent d’imatges i per la velocitat d’autodestrucció.

Certament, els estats que no reïxen a generar narratives que els sostinguin, s’ensorren. Gifreu assenyala la URSS i Iugoslàvia com a casos paradimàtics d’aquest fracàs. Però, en general, l'estat nacional no desapareix, ans al contrari:

«L’Estat nacional, en la seva fase actual de desenvolupament i d’adequació a la globalització, tendeix a retenir com a funció central la de policia de la nació: l’adopció de polítiques específiques destinades a garantir els màxims nivells d’integració i cohesió nacionals. (...) En el context de la globalització de l’economia i de la corporativització i fragmentació dels grans grups d’interès, l’Estat esdevé l’únic centre vertebrador de la "gran narrativa" de la nació.»

Més enllà de l’escolarització obligatòria, els mitjans de comunicació són l’únic gran element de generació i difusió de narratives de què disposen els estats. Però l’existència de mitjans privats i independents ha passat a ser vist com a condició sine qua non per al desenvolupament dels sistemes democràtics moderns. Es desenvolupa en conseqüència una simbiosi natural entre els estats nacionals i mitjans de massa:

«els média procuren aconseguir el màxim d’autonomia -en termes d’influència política i de solvència econòmica- per afrontar en condicions òptimes la seva "col·laboració" amb els estats nacionals (aportant lleialtat als processos bàscis de la cultura nacional). Què demanen a canvi? Dues garanties per al seu futur: influència i negoci. L’Estat, doncs, els garanteix a través d’una mena de contracte institucionalitzat (lleis, reglaments, llicències, ajuts, crèdits...) capacitat d’influència i de negoci.» (Gifreu 2001: 113)

Així, sota la filosofia de la "responsabilitat social", els mitjans de comunicació van assumint tasques de generació de grans narratives nacionals.

«S’ocupen de manera rutinària de posar ordre en el caos aparent del món, de classificar els fets i les opinions de quadres de referèncio generalment plens de marques de caràcter cultural-nacional. Els mitjans tematitzen determinades qüestions: seleccionen, jerarquitzen i semantitzen. Inclouen o exclouen. Divinitzen o demonitzen.» (Gifreu 2001: 111)

La desarticulació premeditada de l’espai comunicatiu català

«L’objectiu general que ha presidit l’actuació de l’Estat durant aquests vint-i-cinc anys en relació al català es pot esquematitzar en dues línies polítiques complementàries: d’una banda, impedir la identificació entre llengua i país (és a dir, entre llengua catalana i llengua oficial dels territoris històrics de parla catalana); i de l’altra, continuar, a través de polítiques formalment democràtiques, el procés de substitució de la identificació (és a dir, imposant la llengua espanyola com a llengua oficial en tots els territoris de l’Estat).» (Gifreu 2001: 119)

La política envers l’espai comunicatiu català ha perseguit fragmentar-lo pel que fa al català i subsumir-lo en l’espai comunicatiu espanyol. Gifreu passa revista els moments més rellevants d’ença de la caiguda del franquisme pel que fa a l’organització de l’espai televisiu:

(a)    Primer moment (1980): s’aprova l’Estatut de Ràdio i Televisió Espanyola, amb un model centralista i espanyolitzador.

(b)   Segon moment: Primera ruptura del monopoli de TVE, amb els canals basc i català.

(c)    Tercer moment (1989): segona ruptura del monopoli de TVE, amb tres canals privats. Segons canals català i basc com a premi de consolació.

(d)   Quart moment (1995-2000): Aglutinació de plataformes digitals per satèl·lit (Canal Satélite Digital i Vía Digital) i terrestres (primera concessió de pagament a Quiero TV, i posteriorment dues més en obert a Net TV i Veo TV).

El balanç és francament desolador: només el segon moment ha estat favorable a la creació d’un espai comunicatiu català. La resta han estat dissenyats expressament per tal de refermar la dissolució de l’espai català en l’espanyol.Els efectes d’aquesta dissolució premeditada són palesos: generen narratives comunes que "ens" representen i reforcen la idea de comunitat -espanyola- unificada. El dolor massiu i col·lectiu (els atemptats al "nostre" país), els triomfs del "nostres" científics, els èxits esportius "espanyols", la vida dels "nostres" famosos... tot s’aprofita per a la nacionalització constant de l’audiència, per dibuixar un nosaltres ("els espanyols") i uns ells ("els altres"). En aquest sentit, Gifreu explica l’èxit del programa Gran Hermano perquè constitueix: «la representació narrativitzada de la trivialitat nacional espanyola.» (Gifreu 2001: 131)

Les perspectives de futur

Gifreu no amaga la seva preocupació pel futur de l’espai comunicatiu català. Tot i el seu potencial demogràfic i econòmic -o precisament per això- els Països Catalans pateixen un procés de desmembració i dissolució cultural que pot dur-los a la desaparició com a realitat diferenciada. A la vista de la situació, Gifreu aventura quatre hipòtesis de desenvolupament futur, que ordena de més a menys probables:

«Primer escenari: el procés de substitució de l’espai cultural català avança decididament, continuant i consumant el procés del segle xx, i des de les zones més "perifèriques" (en sentit geogràfic i en sentit sociocultural) cap a les més centrals.
Segon escenari: vista la dificultat de vertebrar un espai comú, sorgeix una doble matriu d’espai cultural català, una de caràcter territorial (centrat bàsicament a Catalunya) i una altra d’espai desterritorialitzat, digital, apte per ser produït, reproduït i fruït en xarxa, independentment dels vincles territorials o polítics amb els diversos territoris i centres de poder.
Tercer escenari: Catalunya tendeix a anar-se separant de la resta de regions de l’espai cultural català per intentar salvar-se de l’assimilació i presentar batalla a Europa pel reconeixement d’un espai diferenciat, bé que reduït a les quatre províncies.
Queda l’escenari ideal, però improbable. Es el camí que porta a l’exercici de la definició del meu país com el país d’un "nosaltres" autònom, integrat per tots els territoris que, a partir de l’autodeterminació, s’adscriguin a l’àmbit cultural català com a referència de lleialtat bàsica en el concert de les nacions de l’Europa unida.» (Gifreu 2001: 2001)

Un assaig dens i in crescendo

El meu país és tot això i molt més. En 166 pàgines atapeïdes però sempre llegidores, Gifreu forneix el lector de motius de reflexió en un amplli ventall de temes, des de la utilitat contemporània de mites clàssics com el d’Ulisses o el d’Abraham fins al paper d’internet en la colonització cultural o les tipologies de globalització i les relacions interculturals. L’autor amaneix el text a més a més amb anècdotes d’arreu del món, d’Atenes a l’Àfrica, passant, com no podia ser altrament, pels Països Catalans. De fet, un dels retres que se li poden fer és precisament el de certa dispersió: en més d’una ocasió, l’autor sembla anar-se’n excessivament enllà del tema central cap a consideracions que, si bé no estan exemptes d’interès, resulten tal vegada supèrflues en relació amb el nucli central de l’obra.

D’altra banda, i posats a assenyalar algunes limitacions de l’obra, potser la diferència de to entre els dos/tres primers capítols i els dos darrers resulta excessiva. En efecte, El meu país passa d’un to distant i teòric a una perspectiva molt més terrenal i acostada a l’experiència del lector. Potser no podia ser d’altra manera, però a la millor el conjunt hauria sortit guanyant amb un equilibri major entre ambdós tons.

El meu país fa visible la importància fonamental del control de les narratives per a la supervivència nacional. Sens dubte, hom pot considerar legítimament que el control de les grans narratives nacionals és només un dels diversos elements que expliquen la pervivència de les comunitats humanes -al capdavall, l’URSS va ensorrar-se malgrat el control central de les eines de producció i difusió d’informació exercida pel poder soviètic. Ara bé, el que no pot negar-se de cap de les maneres és la profunda rellevància de qui controla la manera com ens veiem a l’hora d’afavorir els processos d’emancipació nacional: narrar-se o ser narrat, aquesta és la qüestió. I en aquest sentit, l’anàlisi de Gifreu té la virtut de palesar fins a quin punt la precarietat de l’espai comunicatiu català no és el resultat inevitable d’un mercat pretesament innocent, sinó el producte calculat d’unes maniobres polítiques destinades a afavorir un procés de construcció nacional espanyol unificat i monolingüe.

La situació de la comunitat lingüística i cultural catalana és, pocs ho negaran, delicada. Precisament per això, la seva evolució dependrà en bona mesura de la saviesa de les decisions que hom prengui per corregir-la i de la fermesa amb que les dugui a terme. Obres com El meu país, que analitzin acuradament els nostres dèficits, haurien de servir per encertar el nou rumb a prendre.

Xavier Vila
Setembre 2002

«En el moment present, i amb la convicció que calgui, és legítim i vàlid repetir que només un teixit comunicatiu propi, amb consciència cultural nacional i capacitat competitiva en el mercat, pot oferir al ciutadà la contribució del manteniment (restitució?) d’un univers simbòlic propi que forma part del nostre patrimoni col·lectiu. Es clar que perquè aquesta portació sigui útil cal que el conjunt dels agents socials -i per tant el poble- facin les seves contribucions corresponents per al manteniment de la pròpia identitat.» Josep Maria Puyal (2001) Pròleg: 8.

«L’Estat nacional, en la seva fase actual de desenvolupament i d’adequació a la globalització, tendeix a retenir com a funció central la de policia de la nació: l’adopció de polítiques específiques destinades a garantir els màxims nivells d’integració i cohesió nacionals.» Gifreu (2001: 90)

«El conjunt de narratives sobre la nació són en part el producte i en part l’instrument de creació de l’anomenada cultura nacional. La identitat nacional és una estructura cultural, és a dir, com diu Stuart Hall, "un sistema de representacions culturals", que orienta i organitza els esquemes d’acció i percepció dels membres de la nació. (...)» Gifreu (2001: 91)

«L’administració del consens, o millor, la fabricació de consens social i polític, si adoptem el punt de vista radical de Chomsky, és la missió que comparteixen l’Estat del benestar i el sistema mediàtic nacional.» (Gifreu 2001: 101)

«Els estats nacionals moderns necessiten el monolingüisme com els peixos l’aigua. La llengua nacional ofereix a l’Estat una plataforma tècnica i semàntica d’alta precisió en la transmissió d’ordres (funció inherent al caràcter essencialment coactiu de l’Estat), i a canvi l’Estat garanteix a la nació les polítiques repressives i de promoció per assegurar les lleialtats del conjunt de la ciutadania. (...) Parlar una llengua, escrivia Edward Shils, és un "acte de comunió en si mateix."» (Gifreu 2001: 102)

«Com han demostrat els resultats dels programes citats, l’humor, l’espectacle i l’èxit d’audiència, no estan renyits ni amb una opció ni amb l’altra. Però la segona opció [l’espanyolització] implica una aposta per situar-se en el pendent de la substitució (escassa cura per la llengua, recurs fàcil als castellanismes i al castellà, personatges i fets de referència dominants espanyola, etc.)» (Gifreu 2001: 149)