«La fe sense obres, morta és», deia el clàssic. L'afirmació va com anell al dit a l'hora de parlar de llengües. Una llengua sense obres -una llengua que no es parla- és allò que se sol denominar una llengua morta. Tant se val que sigui venerada com a símbol d'una època esplendorosa, que disposi d'una literatura insigne o que l'estudiïn any rere any molts milions de persones. Sense l'ús quotidià, la llengua s'esvaeix i acaba, si té sort, relegada als llibres d'història. I amb ella, la comunitat que la parlava.

Una llengua no és tan sols un mitjà per comunicar-se: també és el medi, l'entorn comunicatiu en el qual vivim. L'ús quotidià, habitual d'un idioma és el principal estímul perquè els nouvinguts -ja siguin infants que creixen, ja siguin forasters que s'hi instal·len- s'integrin en una comunitat. Sentir-se interpel·lat en un idioma, voler participar en una conversa, tenir ganes de ser un més de la colla, vet aquí les claus per a l'aprenentatge de les llengües. Unes claus que les llengües normalitzades han preservat zelosament, perquè, ras i curt, en depèn la seva supervivència.

Els parlants de les llengües minoritzades com el català se solen trobar en un trencacolls ben complicat. D'una banda, voldrien veure garantida la possibilitat de viure plenament en català al seu propi territori i assegurar així un futur per a la llengua que vagi més enllà de la mera supervivència. D'una altra, el seu comportament diari posa en entredit aquesta possibilitat i aquest futur. A còpia de dècades i dècades d'imposició, aquests parlants han après la llengua dominant. El poliglotisme no és pas una desgràcia, ben al contrari. Però de la mà de la nova llengua, els parlants de llengües minoritzades han anat assumint insconscientment que ells tenen l'obligació de parlar aquest idioma sempre que «als altres» els convingui. Sovint han interioritzat aquesta obligació fins al punt que la perceben com un impuls intern, propi, que els surt de les entranyes. Arribats en aquest punt, ja ni tan sols s'adonen que aquest comportament és, en bona part, conseqüència d'unes relacions històriques de dominació política.

És així com molts parlants de llengües històricament subordinades s'instal·len en el cercle viciós de la minorització: com que es passen a la llengua dominant «per educació», suprimeixen els estímuls per a l'aprenentatge; com que no hi ha aprenentatge, s'enforteix la idea d'obligació de passar-se a la llengua dominant. I així, de mica en mica, la llengua dominant esdevé el medi i el mitjà per a la integració social, i va desplaçant insensiblement la llengua autòctona fins a fer-la desaparèixer del tot.

Dintre dels territoris de llengua catalana, els mecanismes d'aquest cercle viciós tenen diferents graus d'intensitat i, per tant, de perillositat per a la llengua. En el cas de Catalunya la situació és complexa perquè, tot i que el fenomen hi és present, es troba compensat per diversos factors favorables al català, tal com mostra, entre altres estudis, el recentment aparegut a l'anuari del Grup Català de Sociolingüística, que té per títol "L'ús oral del català: dades, reflexions i propostes".

Al cercle viciós de la minorització només s'hi pot oposar el cercle virtuós de la recuperació. Cal que el català recuperi posicions no sols com a llengua oficial, sinó com a llengua de carrer, de feina, de colla. Només que un percentatge significatiu de la població s'instal·lés en el català amb la mateixa desimboltura amb què ho fan els molts que viuen instal·lats en el castellà al nostre territori, el context lingüístic es modificaria de manera formidable en favor del català. Tots els analistes estan d'acord que hi ha una immensa capacitat de parlar català soterrada, amagada, rere la pantalla de l'educació. Ens convé fer-la sortir a la llum, perquè només l'ús de la llengua en farà possible la projecció cap a un futur de normalitat

És possible modificar els hàbits i construir un context d'acolliment molt més favorable al català? Certament, es pot fer. Per aconseguir el canvi, ens cal, en primer lloc, ser conscients de la importància del repte. D'aquí que Cercle 21 hagi volgut dedicar aquest monogràfic a la important qüestió de l'ús oral, col·loquial, del català: perquè la situació del català és delicada i s'ha d'actuar des d'ara mateix. Ens cal, en segon lloc, determinació: si per fer una truita cal trencar ous, per canviar la rutina de passar-se a la llengua dominant cal fer un esforç... si més no, fins que l'hàbit consolidi la nova rutina. Ens cal també capacitat de lideratge: el canvi de normes d'ús ha de ser impulsat per una minoria que l'assumirà de manera conscient i el posarà en pràctica sense estridències però amb constància i seguretat per tal que viure en català al nostre país torni a ser normal i natural als ulls de tothom. I finalment, ens cal poder exemplificador, simpatia i capacitat de seducció: un cop obert el camí, seran molts els que seguiran, els uns per convicció, els altres per comoditat, molts simplement per moda, per reflex. Ens cal aconseguir que el canvi de normes d'ús sigui percebut en positiu per la majoria, si no per tothom. Perquè si les llengües són acció i participació social, hem d'aspirar a aconseguir que tots els nostres conciutadans vulguin participar de la llengua pròpia del país.

Cercle XXI