Entrevista amb Ton Martínez

1. L’entorn familiar

Els pares d’en Ton són procedents d’Extremadura i van immigrar a Catalunya l’any 1964. Aquí van formar una família i és on van néixer tots els seus fills. En Ton és el segon de cinc germans i ara té 37 anys. Ha viscut, doncs, sempre a Catalunya, encara que al llarg de la seva vida ha anat canviant de població de residència: la Llagosta, Sabadell, Castellar del Vallès i, actualment, Sant Llorenç Savall.

La seva llengua inicial és el castellà i fa un ús exclusiu d’aquesta llengua per parlar amb els seus pares i germans. En canvi, per parlar amb la seva dona i amb tots els membres de la família política, ha adoptat un ús exclusiu del català (llengua que parla amb total correcció). Fa uns quants mesos que ha tingut un fill i ha decidit que la llengua de relació entre pare i fill sigui el castellà.

2. L’entorn escolar i universitari

La llengua d’escolarització (llengua parlada i amb la qual va aprendre la lectura i l’escriptura) va ser el castellà. En Ton afegeix: "Quan jo tenia 12 anys anava a 7è de bàsica en un col·legi de germans catòlics i fèiem tres assignatures en català. Ara bé, aquest contacte amb el català a l’escola el vaig perdre en arribar al Bup i Cou, ja que aquests anys estudiava en un col·legi religiós de Sant Cugat que pertanyia a l’Opus Dei, en el qual totes les classes es feien en castellà (a excepció de la de català), tot i que alguns professors eren catalanoparlants i els costava de fer la traducció oral. A la universitat el contacte amb el català va tornar a ser més freqüent, ja que la majoria de professors el parlaven a classe i la majoria d’alumnes també".

3. L’entorn laboral i social

En Ton explica que a la feina fa servir més el castellà que el català "perquè les persones (clients i proveïdors) majoritàriament són castellans, potser perquè en el meu ofici és així..." En el seu entorn social, en canvi, diu que usa més el català que el castellà "perquè amb la meva dona el parlo i visc també al seu poble, més a prop dels seus familiars i amics".

4. El canvi de context sociolingüístic

En Ton comença el canvi quan nota que ha adquirit un vocabulari mínim en català i s’adona que fa una entonació regular. Llavors és quan li surt espontani, "sobretot", diu, "amb persones catalanes que acabo de conèixer en un moment donat, suposo que per no patir aquella mica de vergonya del canvi d’idioma amb les persones amb les quals tota la vida havia parlat en castellà". De fet, és a partir de la seva entrada a la universitat quan va començar a parlar-lo més: "Quan algú (que en principi era un company nou) em parlava en català, jo també contestava en català, en part per respecte i en part perquè confiava què algú que no em coneixia em podia sentir parlar en català sense riure i sense trobar-ho estrany."

En Ton continua recordant: "Això de la pràctica amb gent desconeguda és allò que més vaig fer servir per canviar l’idioma, perquè... això sí, no gosava fer-ho amb amics catalanoparlants que sempre m’havien sentit parlar en castellà. Ara bé, en altres ambients fora de la universitat, potser era més fàcil parlar el català, sobretot amb gent més gran, i crec que per respecte i per evitar sentir aquella ‘agressivitat’ del canvi d’idioma en iniciar una conversa". El moment inicial de les converses és important. En Ton reflexiona: "Depèn. Amb les persones que sé que són catalanoparlants inicio sempre la conversa en català, però si sé que no són castellanoparlants faig servir el castellà. Amb les persones desconegudes ho faig en català si sóc a Catalunya, si bé rectifico si la persona contesta en castellà. Perquè crec que és cosa de respecte intentar conversar en un mateix idioma si un dels interlocutors els domina tots dos".

Per a en Ton, parlar català o castellà no comporta cap sentiment especial: "La majoria de vegades parlo en un o un altre idioma inconscientment i ni penso quin idioma parlo."

Amb el fill que ha tingut fa poc hi parla en castellà: "No ho sé. Potser és una mena d’instint. Suposo que això li passa a tothom, potser perquè sense pensar-ho saps que pots fer servir aquelles paraules que havies fet servir tu amb la canalla, en la teva infància. Jo parlo ara amb el meu fill amb molta similitud a com parlava amb els meus germans més petits".

Cercle XXI