Entrevista amb Pep Palacio

1. L’entorn familiar

En Pep (Maldà, La Segarra, 1949) és fill únic. Va viure fins als cinc anys a Maldà i en un petit poble del costat. Però els seus pares es van separar i fins als 10 anys va viure a l’Aragó, amb la família paterna, i a Barcelona, on vivia la seva mare. Des d’aleshores viu a diversos barris de Barcelona i, ja casat, s’instal·la al barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet, la ciutat on encara resideix. El pares (un aragonès una catalana) parlaven entre ells en castellà, i amb en Pep, el pare en castellà i la mare en català. Fora de casa, però, el pare, que treballava de secretari d’ajuntament, parlava català molt habitualment. La mare tenia diversos negocis. Actualment, en Pep i la seva dona parlen en català.

2. L’entorn escolar

Fins als 10 anys la seva situació escolar fou molt inestable, però l’ensenyament era en castellà. Quan es va instal·lar a Barcelona ja havia de fer el batxillerat, també en castellà. La majoria dels mestres, però, eren catalanoparlants i els parlaven sovint en català. Al pati els nens parlaven català. De més gran es va traslladar a un col·legi privat de Sarrià, on es va trobar amb la sorpresa que joves amb cognoms ben catalans parlaven en castellà; tot i això, en Pep els parlava en català. La seva actitud de mantenir sempre el català es va gestar, doncs, ja de ben jove.

Pel que fa a l’ensenyament universitari, va passar per diverses facultats: Arquitectura, Filosofia i Lletres, Econòmiques..., per acabar llicenciant-se en Filologia Catalana l’any 1977. A Arquitectura, on tot el material escrit era en castellà, en Pep decidí prendre els apunts en català, i així, pel seu compte, es va anar formant a poc a poc.

3. L’entorn laboral

Ja d’estudiant, en Pep va col·laborar amb Òmnium Cultural per fer classes de català fora de l’horari escolar, encara en ple franquisme. I així va aterrar al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, a l’escola de les monges, precisament on estudiava una altra dels testimonis d’aquest número del Butlletí del Cercle XXI, la Susanna Navarro. Més endavant, va treballar de mestre d’adults al barri de la Mina, de Sant Adrià. El 1990 va canviar de feina i entrà en una empresa colomenca de jardineria. Allò va suposar un canvi important des del punt de vista lingüístic, ja que bona part dels treballadors ben just si entenien el català, i la llengua gairebé única de relació era el castellà. Però en Pep ja havia adoptat feia molt de temps la norma de parlar gairebé sempre en català, i es convertí en un rara avis de l’empresa. Amb la gent més gran (que més problemes tenia amb el català) mesclava ambdues llengües, i a la gent jove i als catalanoparlants els parlava en català. Ell mateix comenta que va ser molt dur, però a poc a poc, els companys s’hi van anar acostumant. Fa poc en Pep ha tornat als orígens, i ara treballa de mestre d’adults a Sant Adrià del Besòs.

4. El canvi de context sociolingüístic

Quan en Pep i la seva dona s’hi instal·len, el barri de les Oliveres era un barri abandonat a la seva dissort, sense cap mena de servei, ni botigues, ni transports públics, sense llum, amb uns habitatges amb greus problemes d’humitats i esquerdes. Un barri on pràcticament no se sentia parlar gens el català. En Pep hi aterra i intenta mantenir la seva norma d’utilitzar al màxim el català. Però li costa molt. Tot i això, el parla amb les poques persones de llengua inicial catalana que hi viuen (que n’hi ha, però passen desapercebudes) o amb les persones que l’entenen. També fa servir la tàctica de barrejar el català i el castellà. Finalment, parla en castellà si algú no l’entén. Diu que, en aquella època, d’un 25% a un 30% de les seves converses fora de casa es devien fer en català. Més endavant, a mesura que s’han anat notant els efectes de l’ensenyament en català a les escoles, el seu ús del català ha anat augmentant.

5. Les reaccions i comentaris d’interlocutors i espectadors

   Quan va arribar a les Oliveres, en Pep era considerat una persona estranya. Pràcticament era l’únic que parlava en català de tot el barri. Però, des de sempre, va participar en el moviment cívic i associatiu de les Oliveres, i això li va proporcionar un prestigi reconegut. Ell diu, també, que en un entorn tan difícil cal fer pedagogia i tenir molt de tacte: saber diferenciar els diversos casos personals i crear molta empatia. Tanmateix, explica, "sempre hi ha gent que no t’entén i et demana que parlis en castellà, o que t’ho demana encara que t’entengui". En això no s’ha de transigir: "Jo també tinc els meus drets", diu en Pep.

Cercle XXI