Entrevista amb Ricard Torner

1. L’entorn familiar

En Ricard (Barcelona, 1953, casat, amb dues filles) és el gran de sis germans. Va néixer (i encara viu) a l'Eixample, en una família de classe mitjana-baixa. El català és la llengua inicial de tot el seu entorn familiar d'origen, i també és la llengua de la família actual (llengua de relació entre en Ricard i la seva dona, la qual és de llengua inicial castellana, i llengua inicial de les filles). Els pares d’en Ricard tenien estudis mitjans. El pare, a més de treballar per compte d'altri com a comptable, administrava algunes cases amb l'ajuda de la dona.

A casa, quan en Ricard era petit, durant uns quants anys hi va haver una minyona andalusa que només parlava castellà. Ell recorda haver-li parlat sempre en castellà, que és com li parlava tothom.

2. L'entorn escolar i de lleure

Al col·legi religiós del barri on va anar a partir dels 8 anys (Colegio San Miguel) tots els capellans, molt majoritàriament forasters, i tots els professors parlaven sempre en castellà, a tothom, sense excepcions. Això feia que tots els alumnes, fins i tot els de llengua inicial catalana, parlessin entre si en castellà. Amb els companys de llengua inicial castellana això es mantenia així fins que acabaven l'escola (16-17 anys); amb els altres nens de llengua inicial catalana es mantenia fins a una certa edat (cap als 12 anys, recorda el Ricard), quan, si la relació es feia més pròxima, s'adonaven que tots dos parlaven català, eren catalans! Llavors canviaven al català.

En canvi, l'entorn de lleure no vinculat al col·legi era totalment català (un agrupament escolta de la parròquia de Sant Eugeni).

3. L'entorn laboral i universitari

Als 16 anys comença a treballar en una empresa constructora i als 17 al Ministerio de Hacienda. Manté la norma d'enraonar en català només amb els companys o els caps de llengua inicial catalana. L'any 1970 comença informàtica a la UAB. En acabar els estudis treballa, ja com a informàtic, en diverses empreses de Barcelona. Des de fa anys és el responsable del servei informàtic d'una empresa d'importació i exportació amb seu a Ciutat Vella.

4. El canvi

En Ricard canvia la norma de convergència al castellà en la seva etapa universitària. Allà, a partir de llavors, i també en el nou àmbit laboral com a informàtic, comença a parlar en català a tothom, sempre, llevat d'algun cas molt excepcional o que es trobi amb algú que, per una raó o altra, no l'entén.

En Ricard creu que el seu canvi no va ser espontani, sinó que va ser mínimament raonat, o almenys conscient. El "raonament" tenia dos aspectes: (1) "Si ells ho fan [això de no canviar mai de llengua] perquè [el castellà] és la seva llengua, jo ho puc fer per la mateixa raó, perquè [el català] és la meva; i a més, som a Barcelona, no pas a Madrid." (2) I també: "Si parlo en català gairebé sempre, amb gairebé tothom, per què no ho haig de fer amb aquest o amb aquell altre?" En aquest cas, es tractava de la "consciència" que el fet de parlar en castellà amb algunes persones comportava un trencament amb la seva pràctica molt majoritària. Per tant, si deixava de banda la norma de convergència amb el castellà no li calia "trencar" amb la seva pràctica lingüística més habitual.

Ara bé, s'adonava que amb el seu nou comportament "trencava" amb el que feia la majoria dels seus companys. Per tant, era conscient que això cridava l'atenció.

5. Les reaccions i comentaris d'interlocutors i espectadors

Cridava l'atenció (més llavors que no pas ara), però molt rarament generava rebuig (i mai el rebuig es verbalitzava). Molt més sovint, l'interlocutor fa esforços per parlar en català (fins i tot no gaire reeixits: i llavors ho deixa córrer); si se'n surt, se sol instal·lar en el català i s'hi manté. En Ricard creu que sovint es tracta de persones que se'ns han mostrat com a no catalanoparlants, però que en altres ambients, amb altres persones, ja parlen en català.

Els comentaris dels qui canvien cap al català de vegades expressen explícitament la satisfacció de trobar l'ocasió de parlar-lo "amb algú", i diuen que els aniria bé que més persones fessin com en Ricard. Algunes vegades en Ricard també ha tingut la sensació, o després ho ha sabut, que aquella persona començava a parlar en català amb ell, que (de moment) només parlava en català amb ell.

Els comentaris d'alguns dels interlocutors que continuen sense parlar en català solen ser per excusar-se per no parlar-lo. Diuen que no en saben prou, que no s'expressen prou bé o que s'expressen millor en castellà; però també fan alguna expressió d'"adhesió" al català, com per deixar clar que la seva actitud no hi és contrària. Altres persones, potser la majoria, continuen la conversa en castellà sense fer cap comentari.

Alguna vegada, no gaire sovint, algú ha preguntat a en Ricard pel seu capteniment. Sovint són altres persones de llengua inicial catalana. En Ricard els respon: "No deus pas voler que li [et] doni tracte de foraster, oi?" També hi sol haver comentaris de complicitat de persones de llengua inicial catalana, com ara "Això és el que hauríem de fer tots", però després no ho acostumen a fer.

D'altra banda, en Ricard creu que potser la relació per telèfon és un context que facilita els primers passos en català a algunes persones.

6. Balanç i conclusió

En resum, en l'ambient laboral en què es mou, en Ricard fa aquest balanç: els interlocutors de llengua inicial castellana estan majoritàriament en condicions de parlar en català, i això és el que fan (generalment des del primer moment, però sovint també després d'uns quants intercanvis o d'unes quantes ocasions de relació). Algunes d'aquestes persones fan un ús vacil·lant de tots dos idiomes, sobretot en presència d'altres interlocutors que parlen en castellà. També hi ha persones que no canvien i continuen en castellà. Entre les persones més joves el canvi cap al català és més majoritari que entre les persones més grans.

En Ricard se sent millor fent-ho així amb tota naturalitat perquè li sembla que és la manera més lògica de fer-ho, ja que "som aquí i no allà", i també li és més fàcil de parlar en català. Això no li comporta problemes de rebuig gairebé mai; si de cas, al contrari: s'adona que més aviat és ben valorat en el seu entorn, tant per les persones de llengua inicial catalana com de llengua inicial castellana (potser per raons una mica diferents), que algunes vegades expressen explícitament la seva aprovació.

Cercle XXI