El discurs públic legitimador de l’espanyolització es construeix fonamentalment sobre la base d’una falsificació de la realitat en tres vectors diacrònics argumentals:

(1) Tergiversació de la realitat present en temes com ara el foment –o la passivitat davant– del secessionisme intern català o l’ocultació del tracte desigual que rep el català per part de l’Estat en diversos àmbits (jurídic, institucional...) i en el mercat (retolació, mitjans de comunicació, cinema...). En la presentació de la norma d’ús de convergència cap al castellà en les comunicacions informals com un fenomen “normal”. Es tracta d’un discurs que nega la situació de colonialisme lingüístic[1] i la subordinació lingüística que continua patint el català.

(2) Desenfocament de les perspectives de futur: la consolidació del bilingüisme social pretesament “neutral” o la multiculturalitat superadora de la identitat catalana presentats com a objectius “positius”. Un discurs que renega de la necessitat de la integració o l’empeltament de la immigració.

(3) Tergiversació o negació del passat: negació, silenciament o relativització de la persecució de la llengua i de la cultura catalanes, despolitització de les anàlisis sociolingüístiques o negació de l’existència d’una nació catalana que va lluitar pel dret a l’existència.

Usem el terme negacionisme per referir-nos a la doctrina o conjunt de discursos que neguen, silencien o relativitzen en extrem la brutal repressió i persecució que ha patit la comunitat lingüística catalana, que ha tingut en l’intent de genocidi lingüístic de l’època franquista el màxim –però no l’únic– exponent[2].

Negacionisme per omissió o silenci

L’anomenat Manifest dels 2300 “Por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña” (25-1-1981) pot considerar-se negacionista, si incloem dins aquest terme el silenciament de la persecució, ja que, tot i referir-se en algunes ocasions a les conseqüències econòmiques negatives del franquisme, el text no fa ni un sol esment a la persecució franquista del català.

Pocs autors –de moment– han negat explícitament la persecució política del català durant el franquisme. Va ser el català Ivan Tubau, escriptor i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació (UAB), qui des de febrer de 1990 fins al 1993 va atiar l’espanyolisme mediàtic més integrista oferint-li arguments [segons Tubau la immersió és obra de “fonamentalistes irreductibles”, un “invent totalitari i inhumà”, una “dictadura lingüística” molt similar al “franquisme espanyolitzador”, “el mateix que el franquisme”; per això existeix “una raonable reacció irada contra la imposició del català a les escoles”]. Els “arguments” de Tubau seran copiats per F. Jiménez Losantos[3] a La dictadura silenciosa (1993) (“[...] la reproducción, a la inversa, de la situación lingüística de Cataluña en el franquismo [...]”) i finalment donaran lloc a un ampli reportatge a El Mundo sobre la “persecució” dels nens castellanoparlants pel sistema educatiu català, i uns dies després a la famosa portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, en què la política lingüística de la Generalitat de Catalunya era descrita com la del franquisme “pero al revés”. Uns arguments que no havien encertat a utilitzar els redactors del Manifiesto. D’altra banda, igualant el que passa en l’època democràtica amb la persecució de l’era franquista també rebaixen o neguen implícitament la magnitud del genocidi linguisticocultural franquista.

Però, paradoxalment, aquests arguments representen un cert mea culpa dels sectors més ultres, ja que reconeixen explícitament la persecució del català. Les armes contra el català han representat en aquest cas eines de doble tall, ja que han reconegut durant anys (hi ha diversos editorials de l’ABC que insisteixen en aquest argument entre 1993 i 1995) la persecució lingüística franquista i, per tant, han abortat l’aparició d’un negacionisme que fes referència a l’època anterior a la transició democràtica. Val a dir, però, que en aquests escrits no es diu res dels segles anteriors, configurant, per tant, un negacionisme per omissió. No hi havia persecució abans del franquisme. Un mal que sovint també s’ha patit inconscientment des del costat català, centrat en els mals del franquisme però oblidant que ja vam iniciar el segle XX amb una dictadura de Primo de Rivera que perseguí el català o que abans d’aquell segle ja feia temps que el català era una llengua perseguida.

No oblidem que la resolució del Consejo de Castilla de l’11 de setembre de 1717 va ser: “Se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”. És a dir, l’element, la tàctica que fa invisible o poc perceptible el lingüicidi té una llarga tradició[4].

Negacionisme explícit

Historiadors com Antonio Domínguez Ortiz (1981)[5] neguen la prohibició del català, mentre que Àlvaro de Santamaria, un historiador valencià, el 1989, troba encertada aquella imposició “mañosa” de l’espanyol. Salvador de Madariaga[6] no accepta el concepte “opressió” i passa el mort a les “oligarquies locals”. L’escriptor Miguel de Unamuno (1932), durant el debat de l’Estatut català, afirmava: “Hablar de nacionalidades oprimidas (...) es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la Historia y falsearla”[7]. Julián Marías, l’intel·lectual ideòleg oficial[8] del sistema, defensava la submissió lingüística i nacional catalana i denunciava la “superstición nacionalista del siglo XIX”[9].

També alguns franctiradors s’han apuntat al negacionisme: Santos Juliá (El País, 20-9-94), referint-se al franquisme, va escriure: “No es verdad que Cataluña y Euskadi hayan sufrido a manos de ese nacionalismo españolista una represión superior a Andalucía o Aragón, ni siquiera en el ámbito cultural”, i també nega la Guerra de Successió com a guerra contra Catalunya, nega l’abolició de l’autogovern de Catalunya i la imposició de l’espanyol: “[...] invento de una opresión española sobre Cataluña que se remontaría a la guerra de Sucesión y cuyo último episodio se llamó F. Franco” (28-4-96). I és clar, tot ha d’encaixar: “Los catalanes de 1714 no combatían por una Cataluña separada [...]” (12-9-96). Però l’autor que potser ha destacat més en l’elaboració d’una doctrina negacionista ha estat el professor J. M..Lodares[10], autor d’El paraiso poliglota. Un reportatge de l’ABC “El miedo en Catalunya” (19-2-95), va criticar el projecte de Pla General de Política Lingüística de la Generalitat, aprovat el 7 de març de 1995, titllant-lo de “truculento proyecto totalitario de genocidio cultural” amb arguments negacionistes: “Existen libros de texto que deforman la realidad histórica y fomentan el odio a España al presentar a Cataluña como una nación oprimida desde hace siglos por los sangrientos castellanos.”

Sovint és des del camp català que s’ofereixen arguments als enemics de la normalitat lingüística. Arcadi Espada, a El País (26-2-97), defensa un autor, Manuel Peña, que havia escrit una història cultural de la Barcelona del segle XVI en què afirma que el castellà va arrelar a Catalunya únicament per causes mercantils. Concretament, Espada escriu: “Su autor dejó claras dos conclusiones propias: que no hay relación entre la castellanización y decadencia y que el castellano en Cataluña no es fruto de ‘una violencia antigua’.” Joan Lluís Marfany, a La cultura del catalanisme, defensa la tesi que el naixement del nacionalisme català data de finals de segle XIX; un argument que ha servit a Santos Juliá per a comentar el llibre de Marfany i afirmar: “Esta reconfortante noticia despeja de brumas medievales el nacimiento de la nación catalana...”[11]. Més endavant, a La llengua maltractada (2001), Marfany ven la idea que l’espanyol ha penetrat a Catalunya sense imposicions, només gràcies al seu “prestigi” social, amb un discurs farcit d’autoodi[12]. Potser seria escaient aquí una cita de Miquel Nicolàs[13]: “Perdoni, però de quina realitat parlem? I consti que la pregunta també és psiquiàtricament important” (Peter L. Berger i Thomas Luckmann, “La construcció social de la realitat”, 1966). També la falsificació dels rètols forma part del negacionisme: “¿Por qué la mayoría hispanoablante de las ciudades de Cataluña no ha de poder exigir también autonomía y autodeterminación en materia lingüística?” afirma James Petras[14], un professor d’ètica política (sic) als EUA, on “autonomia” i “autodeterminació” han passat a usar-se en termes de fasificació orwelliana com ara “La guerra és la pau”, i per tant es permet parlar de “tiranía lingüística” que es justifica en “una retórica centralista de la que Franco se habría sentido orgulloso: alusiones a un mítico pasado catalán [...]”.

I en aquests moments en què ens volen fer creure que hem entrat al paradís del progressisme no podem ignorar la col·laboració del progres espanyols: El País[15], que ja havia avisat que “es necesario evitar aplicaciones unilaterales y abusivas de la ley [de 1983], así como el monolingüismo de la administración” [la catalana!] en un editorial del 28-2-94, en un titular del 26-2-97 ens obria els ulls: “Un estudio revela que el castellano echó raíces en Cataluña por causas mercantiles. Manuel Peña publica una historia cultural de la Barcelona del XVI”[16]. Una revelació.

Negacionisme reial

Per tant, si el negacionisme ens havia arribat per la dreta, l’extrema dreta i l’esquerra espanyola, calia acabar la feina de reescriptura de la història sociolingüística, calia completar el darrer extrem del triangle discursiu: la monarquia espanyola. L’espanyolisme no havia jugat a fons totes les seves cartes. Els guionistes aznaristes del rei Borbó van ser-ne conscients i van trobar finalment la solució: esborrar d’un sol cop tota l’opressió i persecució política que havia patit la comunitat lingüística catalana (i la basca i la gallega...). I el rei espanyol dixit allò que ja ha quedat de manifest en aquest monogràfic sobre el negacionisme: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición [...]”. El triangle quedava perfectament tancat. Però la tesi reial potser va servir més per a reintegrar el conjunt del moviment català de defensa de l’idioma que no pas per a enverinar l’opinió pública, i es van haver de fer enrere. Malgrat aquest lleuger fracàs, el negacionisme encara té més cartes per jugar: el mercat, l’oblit de la història, el divertim-nos –en espanyol– fins a morir, el discurs del nacionalisme lingüístic espanyol banal...: la guerra interminable.

Jordi Solé i Camardons
Membre del Cercle XXI