Podem remarcar dos aspectes fonamentals que, segons diferents analistes cal prendre en consideració, en l’anàlisi de la situació.

a) D’una banda, cal tenir en compte el marc sociolingüístic general, que és definit pel marc polític i legal en què es troba immersa la llengua catalana, i les tendències que se’n deriven.

b) I, en segon lloc, el marc sociolingüístic universitari i les tendències generals de la política lingüística en aquest àmbit.

...............

a) Desenvoluparem, tot seguit, alguns dels aspectes més remarcables del marc sociolingüístic general. 

Si ens cenyim a les aportacions de Turull, a l’annex II d’aquest butlletí, cal considerar, entre les causes de la situació d’incertesa del català des del punt de vista sociolingüístic, la política lingüística estatal, com a “primera força causant” negativa pel que fa a la normalització social del català. Malgrat tot, mentre el marc general no es pugui modificar substancialment és possible d’emprendre diferents mesures tendents a la normalització.

Bofarull, al document inclòs també a l’annex II, remarca d’altra banda, diferents aspectes positius i negatius de la situació sociolingüística general.  Com a aspectes positius recorda, per exemple, la generalització del coneixement de la llengua (si més no, al Principat de Catalunya), la persistència de la transmissió intergeneracional de la llengua (en zones importants del territori), el manteniment d’un cert prestigi social de la llengua amb la introducció a les noves tecnologies,  l’existència d’institucions representatives pròpies  etc,  aspectes que permeten fonamentar una política lingüística sobre unes bases mínimes. 

Però, al costat d’aquests aspectes positius, Bofarull exposa un seguit d’aspectes negatius que amenacen el procés de normalització de la llengua catalana, com són el marc estructural i polític advers ja esmentat, la reculada de la llengua entre la joventut i en les zones urbanes (disposició social que dibuixa una tendència negativa prou remarcable), la persistència encara d’aquella norma d’ús que tendeix a fer que el catalanoparlant s’adapti a les llengües dominants, la conscienciació i la mobilització escasses i segurament insuficients, etc.

No ens entretindrem en més detalls que ja són exposats per menut en els documents d’anàlisi general que adjuntem. Retindrem, tan sols, que la situació present permet un rellançament de la normalització, fonamentat en dues mesures: la reflexió sobre els criteris i els mitjans; i la relegitimació del discurs, dues mesures que es complementen mútuament.
  

b) Pel que fa al marc sociolingüístic universitari cal, d’entrada, constatar diferents evidències principals. De manera general, es pot observar, d’una manera prou clara,  l’esgotament de la política lingüística universitària actual, que apareix com a incapaç d’afrontar els reptes del moment, concretament els derivats de la mobilitat creixent d’estudiants i professors i de la internacionalització dels estudis, especialment en els cicles superiors.

Turull remarca la importància que podria tenir introduir el debat sobre una “tercera llengua”, cosa que podria incidir en un replantejament de les funcions assignades a les llengües en presència. L’aplicació correcta del mutilingüisme podria servir com a element d’un replantejament a fons de les funcions, tot resituant la funció de la llengua catalana. 

Bofarull, per la seva banda, assenyala la conveniència de superar l’”estratègia productiva” de la política lingüística a les universitats (fonamentada en la producció creixent de materials), per mitjà d’una estratègia reguladora més ben definida i portada amb més convicció que l’actual (excessivament tímida i indecisa i indefinida).

Tot plegat palesa la necessitat d’establir uns fonaments més sòlids per a la política lingüística universitària. Sintetitzarem, tan sols, tres elements que poden anar en el sentit d’una estratègia renovada de normalització lingüística en l’àmbit universitari: 

1. La funció de la universitat en la normalització social de la llengua

2. Les actuacions principals

3. Els instruments fonamentals

1. La funció de la universitat en la normalització social de la llengua

La reflexió fonamental que pot donar força a un rellançament de la política lingüística a la universitat que vagi acompanyada d’una relegitimació és, sens dubte, la reflexió entorn de la funció de la universitat en la normalització social de la llengua. 

Convé, doncs, primer de tot aclarir quina és la universitat que cal promoure des del punt de vista lingüístic; i per a avançar en aquest sentit convé distingir sobretot entre dues funcions ben diferenciades de la universitat: entre la incidència en la pròpia societat (com a organisme formador de persones que han d’incidir en una realitat concreta); i la projecció exterior (pel fet que l’intercanvi general de coneixements tendeix, per la seva mateixa naturalesa, a fer-se universal). Convé, doncs, situar aquesta dualitat – que no és incompatible – entre incidència social i universalitat; entre identitat i obertura.

La primera funció reclama partir d’una identificació clara de la societat de referència; i la segona funció està relacionada de manera immediata amb la mobilitat internacional de professors i d’estudiants. Es tracta d’una dualitat que existeix d’ençà que la universitat és universitat i que genera una certa tensió que és en general conciliable, com hem apuntat, però que pot esdevenir conflictiva en els casos en què la societat de referència no està ben definida, especialment en un moment en què la confrontació entre l’àmbit del que és local i l’àmbit del que és global demana una nova delimitació. 

En el nostre cas, la confusió bàsica és conseqüència de la manca de distinció entre dos àmbits, l’estatal i el cultural-nacional. Tot i que existeix un consens generalitzat al si de la intel·lectualitat catalana a distingir entre l’àmbit polític que correspon a l’estat (estats espanyol i francès, com a més importants en el nostre cas) i l’àmbit lingüístic i cultural (l’àrea lingüística catalana), les inèrcies i pereses intel·lectuals fan que, a la pràctica, hi hagi una gran indeterminació a l’hora d’identificar l’àrea social de referència.

Si ens limitem a l’anàlisi lingüística i cultural la societat de referència de les universitats catalanes és l’àrea lingüística catalana. Si aquesta identificació elemental no es produeix, no sols la llengua i la cultura catalanes es troben mancades de la seva institució bàsica de formació i de recerca, sinó que les universitats no acaben de trobar el seu rumb i naveguen a la deriva en una indeterminació que perjudica tant el seu arrelament com la seva projecció internacional. 

Independentment, doncs, del grau d’acceptació de què pugui ésser objecte la idea de Països Catalans i del seu reconeixement, o no, com a comunitat nacional, és imprescindible que les universitats catalanes es reconeguin en funció de la seva comunitat cultural i lingüística. Aquesta identificació és bàsica per tal de poder estructurar una política lingüística plurilingüe que sigui capaç de fer compatible la funció social formadora amb l’intercanvi internacional.

Un inici important en aquest sentit del reconeixement de la pròpia àrea lingüística el constitueix l’Institut Joan Lluís Vives, organisme de coordinació amb un funcionament regular i positiu. Caldria no sols que aquest organisme tingués un suport més ampli i explícit (en el suport conjunt a una política de publicacions normalitzadora, per exemple) sinó que les diferents universitats avancessin també, cadascuna pel seu compte, en una identificació molt més clara i explícita. 

Pel que fa a la projecció exterior, una primera observació a fer hauria de considerar l’orientació geogràfica de les relacions internacionals de les universitats, sens dubte d’una banda excessivament polaritzades vers el món anglosaxó i d’altra banda integrades de manera quasi-exclusivista dins l’espai universitari hispanoamericà. Una bona planificació hauria de diversificar, de manera més enraonada, aquestes relacions la qual cosa marcaria també uns criteris de selecció de les llengües de comunicació internacional.

L’equilibri òptim entre la funció social o comunitària de la universitat i la funció de connexió internacional només es pot aconseguir mitjançant una clarificació dels criteris que regeixen cadascuna d’aquestes funcions i la consideració dels diferents cicles d’estudis més orientats a cadascuna. 

Des d’un punt de vista general és evident que cal distingir entre els cicles fonamentals de l’ensenyament, orientats a la formació dels estudiants en la seva capacitació professional bàsica i, relacionats per tant més a la funció social de la universitat; i el cicle (o cicles) superiors, orientats més vers la recerca i els treballs i estudis especialitzats, molt més dependents dels intercanvis internacionals. Tot i així, és evident que no es pot simplificar, pel fet palès que la capacitació es completa realment al llarg també dels cicles superiors i perquè, en alguna mesura, els intercanvis s’estenen al llarg dels cicles fonamentals (intercanvis d’alumnes i de professors, lliçons de professors visitants, congressos etc.).

Deixem, però, apuntada la necessitat d’aquesta diferenciació general entre aquestes dues fases (fonamental i superior) de l’ensenyament universitari, perquè ens servirà per a esbossar algunes propostes més endavant. 

En l’aspecte de la clarificació de les dues funcions que hem assenyalat, convé ara recordar finalment algunes consideracions apuntades pel treball de Jordi Muñoz i Joan Font aplegat als annexos d’aquest butlletí, on es remarquen alguns dels condicionaments de la globalització econòmica actual. La consecució d’una solució equilibrada entre els dos àmbits presos en consideració, només serà possible si la universitat catalana és capaç de mantenir les seves funcions sense fer-se esclava dels interessos purament i rasament mercantils.

A favor de la funció social de la universitat com a institució arrelada a una llengua pròpia, cal remarcar la singularitat que aquest fet aporta al si de l’espai universitari europeu, progressivament homogeneïtzat. L’ús de la llengua pròpia esdevé un tret diferenciador important i podria portar també a incidir en la recerca acadèmica sobre experiències de gestió del multilingüisme, aspecte en el qual les universitats de llengua catalana i la societat en què es troben inserides poden aportar actuacions i programes remarcables. L’adquisició de la llengua catalana pot ésser presentada com un valor afegit. 

D’una banda, convé que la universitat imparteixi els seus ensenyaments i desenvolupi la seva recerca, no solament orientant-se vers la simple rendibilitat de cursos i de treballs, sinó tenint en compte les necessitats econòmiques i també socials i culturals del país (de la seva àrea natural). I d’altra banda, convé també que seleccioni les seves relacions interculturals atenent no tant als interessos uniformitzadors dels Estats, sinó d’acord amb les necessitats de la societat de la qual és la seva màxima representació acadèmica.  En aquest sentit recomanem altra volta la lectura del treball de Muñoz i Font esmentat, el qual introdueix propostes concretes interessants que caldria prendre en consideració.

Les conseqüències d’aquestes consideracions són fonamentals i haurien de portar a una orientació progressiva de les universitats de l’àrea cultural i lingüística catalana  sense alienació, és a dir, autocentrada, tal com correspon a unes funcions universitàries normalitzades. Sense aquesta normalització de les funcions de les universitats, el lliscament cap al pendent de la rendibilitat a curt termini serà inevitable i el divorci entre universitat i societat no farà més que accentuar els factors de crisi de la institució. A més, la indefinició en les mesures universitàries d’internacionalització, no fa altra cosa que generar falses expectatives en estudiants i professors no catalanoparlants tot provocant reaccions de rebuig que s’oposen els objectius d’expansió recercats. 

Mentre aquesta normalització va madurant caldria introduir alguns criteris reguladors dels usos lingüístics d’acord amb les funcions i cicles que hem esmentat. L’estudi de diferents experiències d’universitats europees (v. annex III), les quals mantenen un equilibri prou ponderat entre l’enfortiment de la llengua i la cultura pròpies, i els usos d’altres llengües de relació internacional.  

Un primer criteri a adoptar hauria de determinar uns percentatges suficients en l’ús de la llengua pròpia: als cicles fonamentals, fóra convenient, per exemple, un ús de la llengua pròpia àmpliament majoritari. I en els cicles superiors aquest percentatge podria oscil·lar dins unes xifres equilibrades d’ús de la llengua pròpia i d’altres llengües, procurant de mantenir-se dins la majoria. Sempre caldria assegurar la possibilitat que l’estudiant pugui seguir tots els seus estudis fonamentals en llengua catalana; es tracta no sols d’una condició per a garantir la presència social de la llengua sinó també de la necessitat de no excloure la llengua catalana de cap àmbit de conreu acadèmic.
 

2. Les actuacions principals 

Diferents estudis sociolingüístics han remarcat la necessitat d’una estratègia combinada, els diferents elements de la qual es podrien resumir fonamentalment en el marc legal, en la sensibilització i en la informació.

Es parteix de la constatació del marc legal no és l’adequat, tant el marc dels referents legals fonamentals (que s’han descrit com a no-igualitaris), com en la legislació universitària (que hom ha assenyalat com a insuficient i imprecisa).

A les zones més favorables a la  normalització de la llengua catalana (la Comunitat Autònoma de Catalunya) les lleis que afecten els usos lingüístics a la universitat es basen en aquesta doble consideració: a) El català és la llengua oficial de la Universitat. b) La llengua d’ús del professor depèn d’ell sol.

Així podem considerar que el català és alhora llengua oficial de la Universitat i també llengua pròpia de l’ensenyament d’acord amb el marc legal general. Però aquest fet contrasta amb la pràctica de deixar l’elecció de la llengua al criteri individual del professor.

És evident que entre aquesta limitació i les exigències d’alguns estudiants en el sentit de fer abandonar al professor la llengua catalana, pot portar –porta, a la pràctica– a una restricció dràstica de l’ús de la nostra llengua. Tal com remarca Bofarull cal insistir en la regulació. Sense entrar en aquest document en detalls, assenyalem que caldria establir diferents condicions concretes: 

- Regular els percentatges de presència del català a les diferents àrees. Caldria arribar a precisar amb un cert detall, més enllà de la distinció entre cicles fonamentals i cicles superiors. Cal tenir clar que els percentatges que hem apuntat més amunt han de ser tan sols presos com a referències genèriques indicatives i que convindria arribar a una determinació ben precisa i concreta, tant a nivells generals com a cada universitat.

- Regular l’ús de llengües per part dels professors, d’acord amb els índexs que s’hagin establert i exigint el nivell de coneixement de la llengua catalana segons els diferents casos (expressió oral i escrita en casos d’estades d’una llargada de més d’un any, coneixement passiu en cursos regulars però per a períodes més breus etc). Aquesta exigència deriva de l’objectiu normalitzador que, tal com ja hem assenyalat, és, d’una banda, garantir els nivells de presència del català en la tasca docent, i d’altra banda, no bloquejar en cap cas l’expressió en llengua catalana per part de l’estudiant. El document esmentat de Muñoz i Font introdueix propostes concretes interessants que caldria prendre en consideració. 

D’altres aspectes legals haurien de ser presos també en consideració, com les mesures adequades davant disposicions que instauren el districte universitari únic, sense tenir en compte l’existència de diferents àmbits lingüístics al si de l’Estat espanyol. Tal com assenyala encertadament el document esmentat més amunt, cal exigir que aquesta disposició legal vagi acompanyada, per exemple, de mesures que aportin la cultura lingüística necessària a les persones que s’han de desplaçar a una altra àrea lingüística, oferint als instituts d’ensenyament d’arreu de l’Estat espanyol assignatures optatives de batxillerat per al coneixement de les altres llengües que poden trobar en els seus desplaçaments acadèmics. 

Finalment, cal considerar que l’anàlisi de la legislació vigent hauria de portar a preses de posició pertinents en cada cas. Com és sabut, l’estatut de la llengua pròpia de què la llengua catalana gaudeix en una part del seu territori, permet un desenvolupament positiu del nou marc legal que caldria desenvolupar a fons. 

La sensibilització de professors i estudiants és una tasca fonamental que és doble: adreçada a professors i estudiants catalanòfons; i a professors i estudiants no-catalanòfons. Cal partir de la idea que professors i estudiants són agents determinants en les usos lingüístics; és per això que no n’hi hauria prou amb perseguir un nivell de consciència elevat i una voluntat de posar les condicions pràctiques perquè  la llengua catalana esdevingui una llengua d’ús en la proporció suficient que correspongui a cada cas, sinó que caldrà que la legislació i el marc institucional protegeixin els usos lingüístics positius.

L’orientació ha d’ésser, per a cada situació, l’adequada, tal com les experiències ja endegades ho demostren prou. Cal, així, aconseguir, a grans trets, de la població catalanòfona que assumeixi sense tensió el fet de ser el fonament natural de l’ús de la llengua a la universitat. Totes les disposicions legals i administratives han de contribuir a facilitar aquest paper, incloent-hi el foment d’una nova consciència legitimadora de l’ús normal de la llengua en les universitats de l’àrea lingüística catalana. 

D’altra banda, la població no-catalanòfona s’hauria de concebre no pas com una categoria estàtica sinó en evolució, de tal manera que hauria de quedar regularment reduïda a la “població en trànsit”. En aquest cas, totes les disposicions legals i administratives han de contribuir a facilitar l’acceptació i l’aprenentatge de la llengua d’una manera fàcil i natural. D’entrada, caldria que hagués rebut la informació adequada de la realitat lingüística de les nostres universitats i del procés de normalització en curs, tot procurant atreure el seu interès i la seva simpatia. Un cop arribats a la universitat en qüestió, el visitant (professor o estudiant) hauria de tenir el màxim de facilitats per a la comprensió de la llengua catalana, en una primera fase; i per al domini oral i escrit de la nostra llengua, en fases ulteriors. 

És evident que l’aplicació d’aquest conjunt de disposicions demana la fixació d’uns criteris que portin a una regulació dels usos de la llengua que es considerin necessaris en casa cas, superant la hipocresia i l’ambigüitat de les condicions actuals que fan reposar tot el pes de la normalització damunt les espatlles individuals de cada professor abandonat a la seva sort.

En la línia de la sensibilització de la comunitat universitària i, especialment de la població no-catalanòfona, cal afegir encara una darrera consideració que és la d’aprofitar l’experiència que poden aportar les universitats de l’àrea lingüística catalana en la gestió del multilingüisme en l’àmbit universitari, de manera favorable per a l’avanç de la normalització de la llengua catalana i per a l’acceptació de mesures de promoció de la nostra llengua. Això és possible si se sap presentar com un valor afegit el fet de disposar d’importants programes acadèmics i de recerca en aquest àmbit, i d’oferir també l’experiència més genèrica però igualment interessant de poder d’estudiar i viure en un país singular des del punt de vista lingüístic i cultural. 

La informació adequada, adreçada a totes les persones que han de venir a les universitats de llengua catalana, fent conèixer la presència de la llengua catalana en la societat i en la universitat en qüestió, és també una exigència crucial sobre la qual cal insistir, pel fet que molt sovint  les persones que mostren més ostensiblement la seva oposició a l’ús de la llengua catalana són aquelles que addueixen que han estat mal informades i se senten frustrades en les seves pretensions d’utilitzar les activitats regulars dels cursos de les nostres universitats com a instruments per a intensificar les seves pràctiques d’altres llengües que no són la catalana (normalment la llengua espanyola).

Cal, doncs, que en tots els programes d’intercanvi que es porten a terme a les universitats de llengua catalana s’informi puntualment dels usos lingüístics habituals i també de les perspectives i aspiracions normalitzadores. 

És convenient reconèixer, tanmateix, que en aquest camp de la informació no es comença de zero, ja que existeix una tasca importantíssima ja desenvolupada per un bon nombre d’universitats des de diferents serveis, centres i departaments. La tasca que caldria emprendre en aquest àmbit, com en d’altres aspectes que hem analitzat, s’hauria de centrar sobretot en l’orientació i la sistematització dels continguts, d’acord amb les noves consideracions generals que es fan amb l’objectiu de millorar de les línies d’acció per a la normalització lingüística a la universitat.

Si la informació és el resultat d’una línia d’acció decidida, sense ambigüitats, i preveu els instruments adequats de formació necessaris per a facilitar l’accés a la llengua, la presència normalitzada del català es farà molt més comprensible i acceptable.

3. Els instruments fonamentals 

Els instruments per a portar a terme l’acció combinada que hem assenyalat, són també diversos.

Així, per tal de fer efectiva la regulació necessària de la política lingüística universitària, cal no sols que hi hagi un canvi legislatiu com el que apuntem a l’apartat precedent, sinó també que totes de les instàncies universitàries (des dels governs autonòmics als equips rectors de les universitats, als diferents centres, departaments i serveis universitaris...)  s’impliquin en aquesta tasca regularitzadora, fent valer no sols la seva força prescriptiva sinó també les dosis de formació, de pedagogia i de persuasió necessàries envers la comunitat acadèmica en el seu conjunt. 

Tota la maquinària política i administrativa ha de ser posada al servei d’una tasca de regulació efectiva, capaç d’esvair els obstacles a un expandiment adequat de l’ús de la llengua catalana en l’àmbit universitari.

Caldria incloure en aquesta tasca de regulació-formació-pedagogia-persuassió tots els àmbits administratius començant per les oficines d’intercanvi que haurien d’informar de manera puntual i rigorosa de les funcions que corresponen a la llengua catalana a les universitats de llengua catalana en general, i a la universitat on desenvolupa l’oficina la seva activitat, en particular. 

Els gabinets o serveis de llengua catalana s’han de coordinar també com a peces fonamentals d’aquesta estratègia global, tot facilitant els instruments necessaris, no sols per al coneixement de la llengua catalana, sinó també per a la informació sobre la funció social atribuïda a la llengua, coordinant així tant les tasques informatives com les polítiques d’acolliment impulsades des de diferents organismes oficials o de caire voluntari.

...............

Darreres consideracions. Després de tot el que hem exposat, si diem que cal concebre la normalització lingüística de les nostres universitats com una mobilització general de tota la societat concernida, de tots els estaments i sectors que tenen a veure amb la universitat, estarem acostant-nos a l’abast necessari que requereix aquesta tasca.

Es tracta d’una mobilització general que es fonamenta en la pretensió justa, lícita i democràtica de fer presents a la institució universitària les seves responsabilitats envers la pròpia societat i la pròpia llengua.