La relació de Català Sempre amb els amics de Cercle XXI i la coincidència d'objectius, en tant que disposats igualment a treballar per la llengua i el país, ens porta a considerar que podia ser interessant donar a conèixer les nostres activitats als lectors d’aquest butlletí de Cercle XXI.
“El col•lectiu Català Sempre està format per un conjunt de persones unides per la seva voluntat de treballar en favor de la llengua catalana. L'intercanvi d'opinions i experiències entre els seus membres és l'objectiu principal d'aquest grup. Benvingudes i benvinguts si ens voleu acompanyar.”
Així ens presentem en el nostra web (
www.sempre.cat), i també en el nostre Grup de Debat, una de les eines més importants de què ens servim per comunicar-nos. En segon lloc, ens comuniquem també mitjanant un butlletí quinzenal (Lletra), que enviem amb articles, entrevistes i altres informacions dirigides sempre a impulsar el coneixement de la llengua i la cultura i, sobretot, a estimular els membres del nostre col•lectiu a mantenir la llengua, és a dir, a practicar la insubmissió lingüística. Avui la Lletra s’envia a més d’11.000 persones.
Aportem ara unes dades que permetin saber com funciona i quin és el perfil del Grup de Debat. Des de la seva creació (abril 2007), s’han creuat més de 5.000 missatges sobre 1.150 temes. Això fa que disposem d’un arxiu sobre qüestions, algunes que han suscitat un gran debat i una alta participació i altres que no ha passat de ser l’exposició individual d’una reflexió o experiència. Com que el Grup de Debat és obert, tothom pot navegar-hi i llegir els missatges ja emesos.
Esperem que us resulti interessant la lectura del que hem preparat i serveixi també per tenir un coneixement millor del que és Català Sempre, un més dels col•lectius i plataformes que lluitem a favor la nostra llengua i per fomentar-ne l’ús social. Volem destacar alguns elements del Grup de Debat que són part de la seva riquesa.
En primer lloc, l’estret vincle entre l’actualitat i les qüestions que es discuteixen. Un article, un canvi polític, unes declaracions, un premi... són motiu de bona part dels debats, que partint del cas particular, tracten sobre qüestions de fons i sobre l’estat de la llengua i les accions a emprendre.
En segon lloc, la diversitat, pel que fa a procedència o residència de les persones que hi participen. Totes elles troben en el grup de discussió punts de vista comuns sobre l’ús del català i treuen conclusions des de les seves pròpies realitats i experiències. Vegeu-ne uns exemples:
“Jo tinc un sentiment molt fort cada vegada que algú em pregunta per què parlo català si sóc andalús. Que després de 46 anys de ser-hi, hagi de continuar explicant la mateixa cantata és, si més no, feixuc, carregós”. F. R.
“Jo fa vint anys que visc al Regne Unit, els meus fills (encara petits) només parlen català (a banda d’anglès i alemany per part de mare). La meva dona parla català amb fort accent alemany, però prou fluid. Jo i els meus fills parlem, malauradament, amb una mica d’accent anglès. Sempre que anem a Catalunya hi ha ocasions que parlem amb persones que ens contesten en castellà encara que siguin catalanoparlants. Tota una decepció, oi? A més, la meva dona troba molt difícil poder practicar la llengua ja que entre hispans i catalanoparlants acomplexats, la veritat és que es pateix molt per trobar algú que parli la llengua com s’hauria de fer sempre. Això és, amb tota la naturalitat del món!” T. F.
“Volíem adherir-nos a rebre els vostres comunicats (Lletres). Som la M. I la V. Hem après el català perquè és una llengua meravellosa i des del nostre país, l’Argentina, fem el que sigui necessari per donar a conèixer tant el català com Catalunya” M. i V.
“No puc escribir en català, i és una llàstima perquè no tinc els possibilitats… me explico. Soy un argelino, y me gustaría aprender catalán porque tengo la intención de cruzar el charco y tengo entendido que para integrarse en cualquier sociedad hay que dominar la lengua de llegada, y me gustaría de verdad aprender catalán, estoy muy motivado, sin embargo hay varios escollos, me explico. Soy estudiante de castellano en la uni aquí en Argel, y en mi país no hay ni un lugar para estudiar la lengua de Ramon Llull, para más inri, el Cervantes no tiene ni siquiera libros sobre Catalunya”. M.
En tercer lloc, l’entusiasme dels qui se sumen al grup i troben afinitat amb els objectius de Català Sempre, amb els seus membres i una actitud ferma i positiva envers l’ús social de la llengua. Vegeu-ne uns exemples:
“M’adhereixo a la vostra idea, que tan encertadament heu posat sobre la taula de tots els catalans. Jo també, particularment, fa més de trenta anys que pel meu compte vaig decidir parlar només en català”. J. S. A.
“Us vull fer saber que comparteixo de totes totes el vostre objectiu: parlar sempre en català. Fa anys que ho practico i només calen dues coses: naturalitat i un somriure”. E. P.
“Jo als 16 anys, si no sabia parlar català era simplement perquè no en tenia necessitat i perquè tothom se m’adreçava sempre en castellà. Per què vaig aprendre català? Doncs perquè un dia una persona em va demanar: “I com és que no saps català?” Així de senzill. Per forta que sigui la repressió contra la llengua i anys que hagi durat, accions de la més gran simplicitat fan trontollar l’esquema lingüístic imposat” T. F. D.
“Jo ja fa temps que vaig decidir no discriminar ningú pel seu aspecte o procedència social, utilitzant el català sempre, i els resultats són molt bons. Diverses persones m’ho han agraït, perquè no tenen ningú amb qui practicar la llengua”. A. M.
Entre els temes que han aparegut en aquests dos anys, en destaquem tres:
• El costum de passar-nos al castellà, ja que planteja la raó de ser de Català Sempre i aporta eines pràctiques, quotidianes, per no canviar de llengua.
• Reflexió al voltant dels nouvinguts. El diàleg entre dues professores ens apropa a la realitat de l’aula i a la d’aquells qui són nous ciutadans catalans.
• Sí, podem. Aquest diàleg es va publicar a la Lletra 48 i revela un tema freqüent, conseqüència del debat sobre la llengua: la necessitat d’un canvi polític al nostre país.
De cadascun n’hem seleccionat uns quants missatges. Vegeu-los a continuació:
El costum de passar-nos al castellà
“Fer del català la llengua vehicular, l'instrument clau de cohesió a la nostra societat, és un objectiu que sols els catalanoparlants podem fer realitat, aconseguir-ho és més fàcil del que t'imagines, i, a més a més, tenim a l'abast l'eina per fer-ho realitat; ens cal que:
Els que parlem en català el parlem en tot moment i circumstància.
Els que estem aprenent el català diguem als nostres interlocutors quan es passin al castellà que ens parlin en català.
Canviar un costum no és fàcil; els costums són respostes quasi automàtiques i, si volem canviar-los, hi hem de posar voluntat i mètode. Persones que inicialment ens parlaven en castellà, en continuar parlant-los en català, de vegades, passen a parlar-nos en català.
Anima't a practicar el bon costum de parlar sempre en català! Tots hi sortirem guanyant!” M. C.
“Jo personalment, fa molts anys vaig fer l'exercici que assenyales com a punt 1: fer el seguiment de les converses en català o castellà. Vaig quedar esparverat de veure que feia servir el castellà en bastant més del 50% de les interaccions quotidianes! Això, sumat al fet que en més del 50% l'altre o altres interlocutors també feien servir el castellà (perquè el costum dels catalans no és canviar d'idioma en funció de la nostra voluntat, sinó en funció de la voluntat dels altres), significava a la pràctica que en el meu entorn immediat –batejat encertadament com"espai lingüístic personal"– la meva vida es desenvolupava en més d'un 75% en castellà.
Aquesta constatació que jo, catalanoparlant independentista, vivia en un món personal majoritàriament castellà, penso que va ser un dels factors que em van decidir a fer l'esforç de posar-me a parlar sempre en català”. L.G.S.
Reflexió al voltant dels nouvinguts
“M'agradaria compartir amb vosaltres una reflexió al voltant dels nouvinguts i la necessitat inajornable que els parlem en català sempre. Com a professora de català al Centre d'Acolliment Lingüístic de Barcelona –on ensenyem el nivell bàsic als que acaben d'arribar– he començat a viure experiències descoratjadores amb els estudiants.
D'una banda, amb ex alumnes que havien estat excel•lents, amb una motivació i un interès genuïns per la nostra llengua i cultura. Doncs bé, cap ni un ha continuat aprenent català i només un ha acabat parlant-m'hi. El motiu: ningú no els el parla i a la feina tampoc no els el demanen. Com que no el necessiten, l'acaben deixant. [...]
D'altra banda, amb alumnes que s'hi posen per pura obligació, és a dir, que vénen perquè l’han d'acreditar (el curs els ajuda a aconseguir l'arrelament): des del primer dia et deixen clar que només ho fan pels papers. Són alumnes que al menor problema se't giren en contra, convençuts com estan que els catalans ens hem conxorxat per fer servir la nostra llengua per posar-los bastons a les rodes. Aquest raonament té una certa lògica: els demanem que demostrin que poden ser catalans parlant català, mentre que els mateixos catalans no som capaços de fer-ho. El català per ells és mera burocràcia i l'acaben avorrint [...].
En aquestes circumstàncies tan desfavorables, ensenyar català, almenys a Barcelona i rodalia, és lluitar contra els elements, és intentar crear una realitat paral•lela a l'aula que, cada cop que els alumnes trepitgen el carrer, s'esmicola [...].
És dramàtic adonar-se que la solució seria tan senzilla com que tots i cadascun dels catalanoparlants parléssim català sempre davant de tothom. Així tots els nouvinguts –i per extensió, qualsevol persona– hi trobarien un sentit, una coherència, una necessitat, a parlar català” S. X.
“Jo dono classes de català al Canadà i quan algun dels meus alumnes va a Barcelona (generalment és Barcelona) ha d’esforçar-se a parlar català. I l’esforç el fan, i parlen català sempre, però es queixen dels catalans que, com que els veuen estrangers, canvien de llengua.
De vegades alguns d’aquests estudiants no saben castellà i això els va molt bé perquè tothom ha de parlar català amb ells. Però, és clar, els meus alumnes tornen al Canadà. Crec que la solució és que els catalans parlin català amb els nouvinguts (i amb tothom), això és primordial; també que s’exigeixi català a la feina i, com s’ha comentat a diversos temes d’aquest grup, que hi hagi pel•lícules en català, tota mena de programes en català a la televisió, etc. No dic res de nou, tots ho sabem. El problema és com aconseguir-ho, perquè per molt bona voluntat que tinguin alguns grups o persones no és prou, evidentment no és prou” S. M.
Sí, podem (amb motiu de la presa de possessió de Barack Obama)
“En el discurs inaugural de Barack Obama, em va colpir especialment la referència al seu pare: ‘Sóc fill d'un home a qui fa 60 anys no haurien servit a cap dels restaurants d'aquesta ciutat, i ara sóc davant vostre fent el jurament més sagrat." Bé, en el nostre país, fa 40 anys proclamar simpatia per l’independentisme et portava directament a la presó. Podrem d'aquí a 20 o 30 anys ser testimonis de la presa de possessió del nou President dels Països Catalans? Jo penso que sí, que podem. Si als EUA ha estat possible fer aquesta evolució en una sola generació, al nostre país també és possible. Amb confiança, alegria i tossuderia –i el desig roent i insubornable per aconseguir-ho–, podem.” L.
“Sí, sí que podem, també. Només que, sobretot, ens ho hem de creure. I dir-ho en veu alta, proclamar-ho sense por, sense complexos, ara que podem fer-ho sense el temor que ens enviïn els tancs per aixafar-nos. Insisteixo en aquesta condició bàsica: ens ho hem de creure". R.
“Quede clar per endavant que SÍ, PODEM (almenys, en la lluita em trobareu), però que no pinta tan fàcil com ho dibuixa molta gent, també és cert. [...] Al País Valencià encara es pot somniar en independentisme, però només somniar. Tot passa perquè el Principat aconsegueixca la seua alliberació, per poder enllestir la nostra, i després ja veurem d’arribar a la unitat política.
[fent referència als afroamericans] [...] la diferència rau que el afroamericans, TOTS els afromaericans, volien el mateix. Que les organitzacions més reeixides i les declaracions de drets universals les tenien al seu costat. Que tenien uns líders, com Martin Luther King, Malcom X i altres, que anteposaven la seua meta a les altres (digueu-los màrtirs, si voleu). Ací no tots volen l’alliberament dels PPCC. Estic per dir que menys de la meitat ho tenen com a prioritat. Els líders es dediquen a altres menesters, que millor no dir. Ací s’ha de lluitar contra els mateixos paisans (al PV és de bogeria). Sovint pense que el boig sóc jo per anar contra el corrent de la majoria, però com deia aquell, només els peixos vius van contracorrent.” V.
“Sí, nosaltres podem!! Però si en lloc de treballar per la nostra llengua i la nostra independència ens dediquem a dir que és molt difícil i que no ho aconseguirem llavors segur que no aconseguirem res. [...] el que vull dir és que si tots parléssim sempre en català i no acotéssim mai el cap avançaríem molt. Ja sé que és difícil, però no impossible.
Que el català desapareixerà ja ho deien al segle XIX, motiu pel qual va néixer la Renaixença [...] I respecte a això que ho tenim difícil, jo pregunto: ho tenia millor Timor Oriental quan es va independitzar d'Indonèsia? Ho tenien millor els negres de Sud-àfrica per acabar amb l'Apartheid? Ho tenia millor en Gandhi per aconseguir la independència de l'Índia? Ho tenien millor els jueus per a sobreviure després de ser un poble sense territori durant dinou segles i l'Holocaust? Ho tenien millor els països de l'Est per acabar amb la dictadura comunista? Si us plau: no siguem covards ni derrotistes! “ A. Q.
Això és un tast dels milers d’intervencions que fins avui han construït el debat de Català Sempre. L’aportació de tots ells ha contribuït a la creació d’un col•lectiu ampli que a partir de la reflexió estén actituds favorables envers l’ús social de la llengua. I segueix obert a tots aquells que vulguin seguir-lo o formar-ne part.
Si entreu al nostre web,
www.sempre.cat, podreu també accedir al Grup de Debat.
Jordina Boix, Josep M. Borrull
