Per tornar al llistat dels 21 punts, cliqueu aquí.

Dimarts passat més d'un centenar de dones van inundar el Centre Cultural Can Sisteré per fer públic el seu interès per aprendre català. Es tractava de la majoria de les alumnes que estan fent, o ja han fet, alguns dels cursos de català organitzats mitjançant la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística L'Heura i alguns dels grups de dones de la ciutat, distribuïts pels diversos barris colomencs, així com per un grup de dones magribines, mares del col·legi Lluís Millet, del barri de les Oliveres.

Va ser un acte modèlic, per diverses raons.

En primer lloc, per la necessitat de facilitar el contacte amb la llengua del país a moltes dones que potser fa molts anys que viuen a Santa Coloma, però que fins ara n'havien viscut al marge. I no per voluntat pròpia. Diversos estudis han assenyalat que bona part de mestresses de casa, de més de quaranta-cinc anys, que viuen als barris colomencs de la perifèria (Can Franquesa, les Oliveres, el barri Llatí, el Fondo...) gairebé no es mouen, de forma gairebé aclaparadora, del seu barri. Majoritàriament castellanoparlants, el seu contacte amb el català sempre ha estat molt minso.

No és un cas aïllat. Així, una investigació recent sobre l'ús del català assenyala que, des d'aquest punt de vista, la població a Catalunya es divideix en tres grups: els castellanoparlants, els catalanoparlants, i els castellanoparlants integrals. Aquest última agrupació està constituïda per aquelles persones que gairebé no tenen cap contacte amb el català. Pràcticament no el saben parlar, i consegüentment no el poden usar mai. I tot que una bona part afirmen que l'entenen, la tendència dels catalanòfons a passar-se al castellà, especialment en ambients castellanoparlants, no els hi facilita el contacte. Doncs bé, en aquest grup, si en fem una desagregació de les dades per gènere, edat i lloc de residència, el resultat és que el grup majoritari seria el de les dones, de més de cinquanta anys, que viuen a l'àrea metropolitana barcelonina. Precisament, bona part del públic colomenc de l'altre dia hi devia coincidir, amb aquest perfil. Una política de normalització lingüística com cal s'ha de plantejar la necessitat d'esmenar aquesta injustícia històrica. Així moltes d'aquestes dones podran entendre els seus néts, quan els cantin el "Cargol treu banya", o podran triar lliurement entre les diverses cadenes de televisió, incloent-hi també la TV3 i el Canal 33.

Segonament, per la imatge de convivència entre les dones autòctones, o procedents de l'emigració dels anys seixanta i setanta, i les que formen part de les noves migracions dels anys noranta. Cal fer més actes d'aquesta mena. Que refermin que bona part dels problemes de l'antiga immigració i l'actual són ben semblants. Que l'emoció de les dones magribines de poder entendre els seus fills, quan els diuen alguna paraula en català, és la mateixa que la de les àvies castellanoparlants, amb els seus néts. Independentment que unes portin un mocador al cap, i les altres no. O que la llengua d'unes sigui l'àrab, o el bereber, i la de les altres el castellà.

En tercer lloc, feia patxoca veure a l'alcaldessa de la ciutat, Manuela de Madre, explicar la seva experiència amb el català. Sovint els professionals de la política, homes o dones, tant s'hi val, presideixen els actes institucionals, i fan els discursos, grisos i previsibles, que toca, sense cap mena d'originalitat. Manuela, el dimarts, fou una emigrant més, que explicava que quan treballava al mercat, els demanava a les clientes que li parlessin en català, i que això l'ajudava a aprendre'l. Una baferada d'aire fresc, un testimoni veraç.

Un acte modèlic, en fi, perquè probablement servirà d'estímul a altres grups de dones de la ciutat per seguir el mateix camí. I a poc a poc, quan bona part d'aquests col·lectius hagin col·laborat en aquest programa, això pot facilitar acabar amb el tòpic (que, com tots els tòpics tenen part de raó, però s'ha de ser prou agosarat com per mirar de trencar-los) que les activitats adreçades a aquest sector social de la vida colomenca s'han de fer únicament en castellà.

Albert Fabà