1. Situació actual de la llengua catalana

1. Demografia lingüística: La nostra llengua és parlada per milions de ciutadans, força més que moltes llengües d’estat.

Sovint se’ns exposa a un discurs de poble petit, però "som molts més dels que ells volen i diuen" (Raimon: T'he conegut sempre igual). Hi ha, a Europa mateix, llengües d’Estat amb un nombre força més petit de parlants.

2. Vitalitat lingüística: El català té uns usos socials, institucionals i literaris importants, i no tindria cap problema per sostenir-se indefinidament en plena vitalitat si no se’l posés injustament en situació de desavantatge respecte d’altres llengües.

3. Llengua i progrés: Les polítiques de promoció i dinamització de les identitats pròpies dels països de llengua catalana solen associar-se amb el progrés tecnològic i social.

Les polítiques de promoció de la llengua a l’internet o a les indústries audiovisuals en són un bon exemple. També ho són els treballs de desenvolupament terminològic, el suport a la informàtica en català; i els serveis oferts als ciutadans vinguts d’arreu del món, perquè puguin integrar-se a la nostra societat.

4. Pressió uniformitzadora: Tant els òrgans dirigents de l’Estat espanyol com el poder polític, econòmic i mediàtic d’àmbit estatal, continuen tenint quasi sempre una visió i una pràctica homogeneïtzadores, i són hostils a la diversitat lingüística, cultural i nacional a l’interior de l’Estat. Aquesta visió és encara més evident a l’Estat francès.

Aquests centres de poder, bàsicament ubicats a Madrid, defensen, fins i tot en l’època actual, una concepció excloent d’Espanya. Per assegurar-ne la unitat al preu que sigui, treballen constantment, de forma conscient o inercial, explícita o implícita, per destruir-ne la diversitat; exerceixen una opció monolingüista, promovent exclusivament el castellà en un territori amb quatre llengües principals, i perpetuant vells prejudicis i estereotips negatius. A més, actuen com si aquesta visió fos l’única possible, quan a Europa i al món n’hi ha de ben diferents, molt més respectuoses envers la diversitat.

2. Principis

5. Defensa universal del plurilingüisme sostenible: Defensar un model de plurilingüisme i pluriculturalitat compatible amb la sostenibilitat de les diferents llengües i cultures és lluitar contra l’empobriment que suposaria l’homogeneïtzació i la massificació.

El funcionament del mercat és un poderós mecanisme d’uniformització, que requereix mesures correctores, també en el terreny lingüístic, per garantir el manteniment de la diversitat. L’existència de cada grup lingüístic i cultural enriqueix la cultura de la humanitat en general.

6. Dret a la comunitat lingüística: Cada poble té dret a desenvolupar-se lliurement en el seu territori històric sense ser discriminat i sense que se’l col·loqui en una situació de desavantatge o subordinació que faci perillar la seva continuïtat.

7. Cohesió lingüística: El català hauria de continuar sent la llengua amb què són acollits els nouvinguts a casa nostra, tal com ha estat durant segles.

La llengua catalana és la llengua d'una comunitat de parlants que s’ha desenvolupat des de fa més de set-cents anys en el seu territori actual. És la llengua a través de la qual es pot transmetre més adequadament la cultura de la comunitat lingüística i que pot esdevenir, per tant, més apropiadament llengua general de relació social. L’existència d’una llengua social i identificadora del grup millora la cohesió col·lectiva i posa les bases per a una societat més justa i solidària. Cal garantir-ne, doncs, la funció socialitzadora en tota l’àrea lingüística.

8. El català, llengua de la vida quotidiana: La llengua catalana és una llengua útil per a la vida quotidiana. El català es pot generalitzar en el comerç i la indústria.

D’altres llengües amb un pes demogràfic semblant són utilitzades en tots els àmbits del comerç i la indústria. No és admissible que s’addueixin suposades raons externes al mercat català per privar que el català aparegui a l’etiquetatge dels productes de consum. D’altra banda, pel que fa a la sortida comercial dels productes a casa nostra, la presència del català acostuma a ésser una característica que en millora la imatge i en pot afavorir la venda.

9. Unitat del català: La llengua catalana és de les llengües romàniques amb menys varietat territorial.

Intentar fragmentar la nostra llengua, negant la nostra unitat lingüística i cultural, és un dels estratagemes dels qui voldrien la imposició definitiva del castellà en el nostre territori. En el si de l’Estat espanyol, per exemple, les diferències entre el castellà parlat a Santander i a Sevilla són més pronunciades i, en canvi, no es discuteix la unitat de la llengua castellana.

10. Un marc legal favorable al català: És legítim que en el marc actual hi hagi lleis i normes que promoguin i regulin l’ús de la nostra llengua en un entorn plurilingüe, per tal de garantir-ne la sostenibilitat, de manera semblant a les llengües normalitzades.

Diversos grups socials i mediàtics han ofert i ofereixen fortes resistències davant dels intents del Parlament de Catalunya d’aplicar al català mesures que fa temps que s’apliquen al castellà, i en gran nombre. És pura hipocresia criticar les normatives que imposen, promouen o estableixen un determinat grau de coneixement o ús d’una llengua només quan es refereixen a la llengua catalana i, en canvi, obviar el fet que n’hi ha moltes més, de dret i de fet, que imposen el castellà.

11. La llibertat de tria lingüística: El català s’ha de poder usar lliurement en tots els àmbits de la vida pública, incloent-hi el comercial i el mediàtic, de manera que quedi garantida en tot moment l’opció lingüística catalana.

Per aconseguir-ho, cal un canvi substancial respecte de la situació actual, en què de fet, tot sovint no tenim opció. Ara bé, hi ha qui amb un discurs pseudoliberal predica que cal deixar "llibertat" a cadascú per triar la llengua que "vol", com a argument per oposar-se a les mesures que promouen el català, destinades precisament a superar hàbits i inèrcies heretades que han marginat la nostra llengua. Aquesta és una argúcia més per atacar la política lingüística catalana.

12. Dret al coneixement del català per a una plena participació social: Cal que tots els ciutadans de Catalunya tinguin la possibilitat de conèixer el català, a fi que puguin participar plenament en tots els àmbits de la vida social, sense limitacions lingüístiques.

És propi d’una actitud colonitzadora la reivindicació d’un suposat dret a la ignorància del català en el seu territori històric. Aquesta actitud és sovint disfressada a través d’una crida a la tolerància i el bilingüisme, però en realitat és una actitud discriminatòria.

3. Propostes

13. Lleialtat lingüística: Cal que les persones que parlen el català el mantinguin normalment en la vida social; amb aquest comportament motiven els que no el tenen com a idioma principal a aprendre’l.

Aquesta qüestió és decisiva per al futur del català, com per al de qualsevol llengua. L’ús normal del català en tots els àmbits motiva el seu aprenentatge entre els que no el saben, perquè en veuen la utilitat i el veuen valorat pels mateixos catalans.

14. Activisme lingüístic: Cal impulsar la llengua des de la base, mitjançant grups de ciutadans actius i convençuts.

La catalanització no vindrà només des de dalt. L’exemple de grups de persones, encara que no siguin majoritaris, exercint obertament els seus drets, és decisiu per a l’expansió de l’ús del català.

Per tal de tenir més força, cal que el militantisme lingüístic i cultural s’uneixi a l’entorn d’objectius i mètodes compartits i es relacioni més amb altres moviments socials.

15. Promoció lingüística: Calen polítiques concretes per promoure i facilitar l'ús del català en tots els àmbits socials.

L’absència d’una política decidida, en un món canviant i dinàmic on hi ha polítiques de promoció d’altres llengües, i una pressió constant de les forces de mercat, seria suïcida. Les polítiques de promoció i dinamització d’una llengua, arreu d’Europa, s’associen amb la modernització i ajuden a garantir l’exercici dels drets lingüístics dels ciutadans. Això es veu igualment a França i al País de Gal·les, i no hi ha cap raó perquè en siguem una excepció.

16. Qualitat de la llengua: Cal usar i reclamar l’ús d’un català de qualitat i a la vegada planer i directe, com a part de la qualitat de vida i dels processos empresarials de millora i de servei.

Com a ciutadans tenim el deure d’exigir que els models de llengua que s’empren als mitjans de comunicació, i especialment els mitjans audiovisuals de titularitat o concessió públiques, siguin els apropiats.

17. El català a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i a Internet: Cal utilitzar totes les eines al nostre abast perquè el català tingui una presència si més no proporcional a la importància de la comunitat lingüística catalana, a les tecnologies de la informació i la comunicació.

Internet és la xarxa on interaccionen persones i organitzacions en múltiples plans de relació. Aquesta multidimensió exclou la regulació normativa dels usos lingüístics; per això, en aquesta missió, és fonamental la implicació de tota la societat catalana.

18. Pacte social pel català: Cal un gran pacte social pel català, és a dir, una gran empresa social compartida per fer que el català torni a ser la llengua general de relació social en tota l’àrea lingüística.

En el temps de la multiculturalitat, en què en el territori històric de la llengua catalana conviuen contingents de població de diferent origen, cal que a tots els sectors socials (independentment del seu origen i de la seva llengua familiar o materna) hi hagi un compromís amb aquest objectiu col·lectiu: fer del català "la llengua comuna" arreu de l’àrea lingüística catalana.