Per tornar al llistat dels 21 punts, cliqueu aquí.

En Joan Manuel Serrat va ser el número 13 dels Setze Jutges, la punta de llança del que coneixem com el moviment de la Nova Cançó Catalana. La mateixa tria –afortunada- del nom "Setze Jutges" volia simbolitzar la ratlla de la catalanitat travessada només per pels que dominen la llengua. El moviment era polític en el sentit profund de la paraula, era un gest de rebel·lió contra un règim autoritari imposat per un dolorós episodi bèl·lic, motivat per una ideologia que, vista en perspectiva, més que centralista era etnicista.

Era polític, en part perquè senzillament era en català. Amb això n'hi havia prou per prohibir-ne recitals (recordo haver de tornar a Sant Cristina d'Aro després de l'anul·lació a darrera hora (sempre era així!) d'un recital d'en Raimon a Banyoles, encapçalant una bocinada popular sonada! I també era polític en part, però només parcialment, per la temàtica i la lletra de les cançons. El tarannà d’alguns dels components era decisiva en alguns casos: difícilment la pipa d’en Josep Maria Espinàs hagués pogut suportar un allunyament gaire pronunciat de les perspicaces i sovint cíniques lletres d’un Brassens, per exemple. D’altres, com l’enyorat cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor, o l’incombustible Francesc Pi de la Serra, adoptaven una posició més obrerista, crítica de l’estructura classista de la societat industrial. La Maria del Mar Bonet, malgrat la seva punyent versió del poema d’en Lluís Serrahima "Què volen aquesta gent?" s’ha centrat en les fonts populars de la seva Mallorca natal, i l’entorn mediterrani. I tant en Raimon com en Lluís Llach, després dels primers anys de temàtica políticament molt compromesa, en què per esquivar l’ull del censor feien anar les metàfores a dojo (la gallina que ha dit que prou, la muntanya que es fa vella, l’estaca que entre tots farem caure...) s’anaren decantant per un cançó més melòdica, amb temes d’amor i –en el cas d’en Raimon- la musicació de poetes clàssics, començant per Ausiàs Marc: Veles e vents.

Tots aquest cantants que esmento, i d’altres, han fet una infinitat de recitals i concerts, però no només als Països Catalans. A la resta e l’Estat la seva acceptació ha estat en concordança amb la seva popularitat a casa nostra. La lamentable xiulada que li propinà a Raimon una part del públic durant la seva solidària actuació en l’homenatge a l’assassinat regidor del PP Miguel Àngel Blanco l’hem de considerar com un lapsus celtibèric per part d’un sector del públic espanyol poc sensible a la diversitat. Ha calgut explicar la lletra i el context de les seves cançons abans d’interpretar-les davant de públics forasters. Normal. En els seus discos la lletra de les seves cançons hi ha figurat sovint acompanyada de traduccions en altres llengües. En definitiva, han vist món essent totalment fidels a la seva –la nostra- llengua. I més que la llengua: han estat fidels al poble que els va catapultar cap a l’èxit.

D’altres a hores d’ara no podrien amagar la seva catalanitat ni que volguessin. En Joan Manuel Serrat, per exemple, mai no s’ha traduït el nom (i no pas per evitar la confusió que pot produir el seu nom davant d’un anglès, per a qui "Joan" és nom de dona!). No ho fet per coherència i per compromís. I Serrat, tot i començar com a cantant de balades d’amor, adoptà posicions intransigents davant del règim franquista, insistint sense èxit que cantaria en català a Eurovisión –guinda que continua coronant l’obsessiu monolingüisme dels òrgans de l’Estat espanyol, per molt que diguin que ara no imposen el castellà!- una cançó que resultaria guanyadora. Pocs anys més tard, trobant-se en la situació de refugiat polític, durant mesos, a Mèxic, a causa de la reacció virulenta d’un règim espanyol feixistoide que no podia digerir les declaracions seves reproduïdes a la premsa mexicana.

Un cop subratllada la seva catalanitat i compromís amb el moviment antifranquista, veiem també una diferència molt substancial en la seva trajectòria, respecte de tots els altres que he esmentat fins ara. Deixant de banda el petit, íntim homenatge a la seva mare (sobre el pagès aragonès que no volia ser llaurador) i el seu "La! La! La!" –retirat bruscament del mercat per la censura, al mateix moment que ho era la versió catalana de la mateixa cançó- Serrat, sota l’impuls d’un personatge fins ara desconegut, inverteix una creativitat ingent en un disc, monument difícilment superable basat en l’obra d’un gran, grandíssim poeta del segle XX, bandejat per Franco i mort a l’exili com tant d’altres. Però aquí –estem encara a finals dels anys 60- és on es produeix el punt de bifurcació, la divergència de línia professional, respecte de les altres ja primeres figures de la Nova Cançó: no tria un Carles Riba, un J V Foix, una Rosa Leveroni, un Salvat Papasseit, sinó que amb el seu disc llança a una fama popular tan merescuda, com escatimada fins aleshores, un gran escriptor en llengua castellana: Antonio Machado. Aquella mà guiadora –aleshores anònima, i que ara sabem que existeix, sota el pseudònim de "Tarrés"- potser el va enganyar, insistint que el disc aniria a l’exportació i que no afectaria la seva imatge a casa. Però a partir d’aquell moment els seus discos en castellà no només es comercialitzen i promocionen a Catalunya com si aquí no hagués cantat en altra llengua, sinó que en Tarrés fa que Serrat hi faci concerts i recitals presentant cada nou disc en castellà. El pobre home veu que la seva imaginació i creativitat va essent cada cop més xuclat només cap al mercat espanyol: si una creació cultural pertany al poble a qui va destinat, podem dir que la cultura espanyola s’apodera de l’obra del nostre Serrat. Sembla gairebé un miracle comprovar que encara puguis anar fent discos en català, al mateix ritme que els discos en castellà: te’n felicito de tot cor!

El poder seductor d’en Tarrés no sé si el sabria resistir jo, si fos un cantant amb ni la quarta part del talent de Joan Manuel Serrat. No sé si seria capaç de fer intents de contraatac –per dir-ho d’alguna manera- com el disc en doble edició lingüística (ben bé com si fos El Periódico de Catalunya!) Serrat Narrador. En Tarrés sedueix fent plantejaments que, d’un en un, no semblen comprometre, però que vistos en conjunt, poden fer que més d’un parli de prostitució cultural. Rebutjo aquell corrent que el titllaria de traïdor, paraula que també vàrem llegir quan en Figo va signar un precontracte amb un candidat a president del Real Madrid que, contra pronòstic, va guanyar les corresponents eleccions.

Perquè el que ofereix Tarrés, no són paraules, ni una cara bonica (em queda el dubte de si és en Tarrés qui fa de perruquer a la portada del disc que motiva aquest escrit), sinó talons. Tarrés sap buscar –i trobar- el mercat, prescindint de les preferències i sentiments íntims dels cantants consolidats. Molts han fet cas omís de les seves temptadores ofertes, condicionades només al fet de cantar en castellà. Alguns, com la Trinca, varen ser seduïts, i van doblar aquell disc, només un, amb què fins i tot les ràdios de Catalunya ens varen bombardejar les oïdes amb una insistència enutjosa que ens fa veure, molts anys més tard, com els tentacles d’en Tarrés han tocat totes les ressorts de les indústries audiovisuals i de la comunicació.

En Tarrés es fica en tot, en efecte. Tinc la sospita que en sortir un cantant català novell que deia que volia ser torero, en Tarrés amb això en va tenir prou per fer mans i mànigues perquè cantés en castellà. No sé si fa les mateixes promeses a tothom, ni si de fet intenta de seduir-los tots: d’en Sisa queda clar, fins al punt de fer-lo canviar de nom -durant anys- ben bé com si renegués dels seus orígens i d’aquells que l'havien llançat a la fama.

El que prova de fer en Tarrés és llançar-los ell mateix a la fama, eliminant de la fitxa aquells elements que puguin perjudicar (a parer seu) una carrera artística en el mercat que li interessa: el que no respecta la diversitat cultural. Només així s’explicarien els bords camuflatges de gent amb nom ben català: queda molt més bé, pel que es veu, "Sergio Dalma". Hem de reconèixer que l’home té un punt de morbo: el darrer parlant de la llengua dàlmata va morir fa més de cent anys!

El més lamentable de tota aquesta trajectòria obsessiva d’en Tarrés, que a canvi de prometre més ingressos veta l’exportació de cançó en català i atrau la creativitat d’aquests artistes -que altrament contribuiria a enfortir i enriquir la cultura catalana- cap a la cultura en espanyol, amb la qual inunda després els Països Catalans talment com si fossin aquelles daurades estepes de la meseta peninsular; el més lamentable, deia, és que això que fa en Tarrés li surti del seu més profund tret de catalanitat: la pela és la pela, qui paga mana, i l’últim que tanqui la porta!

Miquel Strubell i Trueta
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya
i director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.